diumenge, 22 de desembre de 2013

Santa Pola, vent de flors...

Hui, oficialment, ja és hivern. I jo em pregunte: on?

Tinc la sort -o la desgràcia, segons per a qui- de viure sota un microclima extraordinari. Per als seguidors no paisans, us posaré en situació.

Sóc de Santa Pola, una vila al sud del País Valencià, envoltada de ciutats clau com Elx o Alacant. Som coneguts pel peix (i la gastronomia en general), per la sal, per l'esport i pel turisme de sol i platja. Però, sobretot (i si no, pregunteu a la gran colònia estrangera), som coneguts pel clima, tan espectacular com -quasi- invariable.

A 22 de desembre de 2013, i sense caure'ns cap euret del famós i ja acabat sorteig (ni Gordo, ni flaco), tenim la magnífica temperatura de 17ºC a la una del migdia. Un sol del caralho, i ni una ràfega de vent (per ara). Cel ras. I ja tocava, després de dia i mig de pluja, que és el màxim que tindrem fins Déu sabrà quan.

Els santapolers no sabem viure sota la pluja. Ens sembla un fet gairebé insòlit. Podria comptar amb els dits d'una sola mà els dies de pluja que tenim a l'any. I potser me'n sobrarien. És per això que, en caure quatre gotes, ens tanquem a casa, baixem les persianes, i ni una ànima als carrers.

No podem. Estem acostumats al bon temps i, sobretot, al sol. Se'ns fa estrany eixir al carrer i no haver de posar-nos les ulleres de sol. M'aposte el que vulgueu que, durant l'hivern, tot santapoler mai no amaga al fons de l'armari les camisetes d'estiu (almenys la màniga curta). No ens fiem gens del temps. Sabem que un diumenge qualsevol de desembre, de gener o de febrer, eixirem a fer una volta i ens asfixiarem amb l'abric i la bufanda (i no en parle abans de desembre ni després de febrer...).

I és que, al meu poble, no fa fred: fa frescoreta. Fred fa a Castalla, a Alcoi, a Onil. Però a Santa Pola no coneixem el fred. No sabem pràcticament què és això d'estar a zero graus, i molt menys a sota zero. Ací el que ens gela i el que ens fa suar és la humitat de la mar. La nostra mar, que ens protegeix del fred i de la calor insuportables. La mar que estimem, la que ens ha dotat de personalitat, la que ens dóna treball i de menjar.

Som molt poques les viles que podem gaudir d'aquest esplèndid microclima que ens dóna la Mediterrània. I és que, Santa Pola, és el xicotet paradís de la mar.

El canvi de color del cel és cosa de la càmera!

dilluns, 16 de desembre de 2013

I en arribar la nit...

Bona nit; totes ho són.

I és que, és el moment del dia que més aprofitem. Les millors coses de la vida sorgeixen de nit (i les pitjors, de vegades, també). Sentiments a flor de pell. El cap reflexiu. Un llit que ens espera atractiu. Les idees volen i revolen pel nostre cap, pensaments, reflexions, proposicions... De segur que molts poetes van escriure els seus millors versos de nit, sota la llum d'una espelma, sense cap més companyia que una ploma i un paper en blanc. I és que la nostra ment, cada nit, es això: un paper en blanc que ens demana que l'emplenem.

No us ha ocorregut alguna vegada que, en gitar-vos, us venen al cap unes idees increïbles per a eixe treball que heu de lliurar la setmana pròxima? O visualitzeu el regal perfecte que porteu dies i dies pensant, per a un aniversari molt esperat? Què heu fet, doncs? Us heu llevat del llit alguna vegada per a escriure aquestes idees en un paper? Ho admet: jo sí. Sempre em venen idees quan em gite. I acabe encenent l'ordinador, o agafant boli i paper, i escrivint tot allò que em ve al cap.

Tots hauríem de tindre en la tauleta de nit, juntament amb la lectura diària, una llibreta d'idees nocturnes. Per què no? Uns papers on solament escriguérem allò que se'ns ocorre quan ens desvetllem, quan encara no hem pogut tancar els ulls, quan la finalitat del coixí no és fer de consultor, sinó d'ajudant del nostre cervell en la construcció de pluges d'idees i mapes conceptuals. No podem deixar que aquestes idees se'ns escapen sense cap raó (perquè, d'alguna manera, han arribat a nosaltres, i no han de passar desapercebudes).

Perquè és a la nit, com ja he dit, que ocorren les millors coses. Les converses d'hores i hores amb els amics, amb una cervesa a la mà. Les lectures davant el foc, quan al carrer fa un fred que pela. Els jocs entre llençols, i la besada abans de dormir. Tantes i tantes coses que segur que se'ns escapen.

La nit és, sense cap dubte, el meu moment preferit del dia. Tanqueu els ulls, i deixeu-vos dur. Somieu.
Bona nit.




dijous, 12 de desembre de 2013

Frega que te frega, la muntanya sencera

Esteu farts d'anar sempre als mateixos llocs a conéixer gent? Cansats d'anar a bars, discoteques, esdeveniments de qualsevol tipus? Les xiques, fartes de mudar-vos, pintar-vos la cara de colors que ja ni imagineu, i entrar dins de vestits en què pensàveu que ja no hi cabríeu? Doncs bé: hui, us propose una nova manera de fer-se conéixer.

Aquesta entrada, primer de tot, va dedicada a mon tio, que em va donar aquesta brillant idea. Fa uns dies, ens vam anar a fer senderisme ací al costat, a la serra de Mariola, des de la localitat d'Agres. Vam començar a pujar costera cap amunt, una costera ampla, plena de neu, molt divertida (divertida en el fet que, amb la neu i el gel, tots vam caure, almenys, una vegada -excepte la gossa). Vam trobar algunes persones pel camí: algun hola, bon dia, d'atres aneu amb compte, que caureu!, un d'on veniu?, entre d'altres rialles i competicions per veure si avantatjàvem als qui anaven per davant. Fins ací, tot tan normal.

Però, en arribar ací...
Atenció! Açò no és Mariola!

Ja us ho avance: la muntanya és un lloc ideal per a lligar. I vosaltres pensareu: Què? Com? No... Què? Espera... Com? Què dius? Sí, ho sé, és difícil de comprendre quan anem de roba fins al coll, i semblem una ceba amb tanta capa. Despentinats, o amb barret. Amb jerseis de coll inacabable, o amb bufandes que solament deixen veure el nas i els ulls. Llavors? Deixem-ho en què no és, precisament, qüestió de vestimenta... 
Fixeu-vos bé en la imatge. Quantes persones poden cabre en eixe sender? I no vull dir en filera, sinó en un mateix punt. Efectivament: una. I amb quantes persones pots creuar-t'hi? També, efectivament: amb moltes. Ací comença la gràcia. La pregunta per a aquells que encara es pregunten com poden lligar en un sender de muntanya: amb quantes persones desconegudes us fregareu, en aquest camí tan estret, sense aquella excusa de "m'hi arrimaré a veure si cola..."? Ens en vam adonar quan, de fet, l'únic que vam fer a part de caure amb el gel, va ser fregar-nos amb gent desconeguda. [UN INCÍS: aquest fregar no té res a veure amb l'accepció que té en certs llocs en relació a 'mantenir relacions sexuals'!!! Que ja vos veig a més d'un/una emocionant-vos!]. 
Doncs sí, senyores i senyors, amb aquesta excusa no provocada coneixereu molta gent. I no haureu de dur begudes a la mà, ni fer-vos els alcohòlics. No haureu d'anar mudats com si s'acabara el món, ni mostrant-ho tot. Ni pintades com si Homer Simpson us haguera disparat amb l'escopeta maquilladora. Adéu sabates de taló. Adéu litres i litres de laca i espuma. 
Qui sap si acabareu l'ascens a la muntanya amb la persona amb qui us heu fregat. Qui sap si descendireu amb ella, si vos convidarà a un cafè, i si entrareu en calor més tard. Això, ja és cosa vostra. Jo solament us done opcions per a desfer-vos de les discoteques, els bars, els ambients excessius. I, a més, fareu esport, respirareu aire pur, i us mantindreu en forma! 

Algú s'apunta, a una excursioneta? ;)

dimarts, 3 de desembre de 2013

La vida als teus ulls

De sobte, ens vam trobar. Com el raig que cau enmig la mar una nit de tempesta, sense esperar-ho. Ell s'apropava, jo el mirava.
No era normal. No era un home qualsevol. Em quedaria amb una descripció breu i contundent: era un déu grec. No tenia res a envejar a aquells prínceps perfectes que Disney s'enderia a ficar-nos al cap, aquells personatges que totes sabem que són ficticis, però que no perdem l'esperança de trobar. Tenia els ulls blaus, ni grans, ni menuts. Simplement perfectes. Eixa classe d'ulls en què ens submergiríem, i d'on mai tornaríem a eixir. Hi romandríem tota la vida, si fóra possible. Ulls que ho diuen tot. Que enamoren. Ulls que no podríem oblidar mai més: apareixen en somnis, i fins i tot quan estem despertes, inevitablement. Mai m'havia trobat amb una mirada tan penetrant, tan dolça, tan sensual. Totes les sensacions possibles, expressades en un gest tan senzill.
«Mai perdré de vista aquests ulls -em vaig dir-. Es creuaran amb els meus cada matí, cada nit, cada dia de la meua vida». I encara romanen al meu davant. No sóc persona que trenca promeses. Eixos ulls blaus, en certa mesura, ja són meus.
No em calen vistes a la mar. Enfront de tu, ja tinc tot el que paga la pena veure.