Tremolors tràgics en tren

Calfreds. Pèls de punta.
La notícia d'anit ens ha deixat a tots bocabadats. Qui anava a imaginar, durant un dia de festa, una tragèdia d'aquesta magnitud? No puc ni veure les imatges, em pose més que malalta... Pensem en les vides que han acabat, els somnis que no es faran realitat, les persones que no tornaran a veure's... Il·lusions trencades, famílies trencades, tot un món trencat, ara mateix.

M'imagine moltes històries que podrien haver sigut les dels viatgers. I m'imagine una en concret, que ens podria haver ocorregut a qualsevol de nosaltres. M'imagine una mare i una filla. La filla, jove i amb molta vida per davant, vol anar-se'n a Santiago amb uns amics, a casa d'una altra amiga, per a gaudir d'unes festes que mai ha viscut. La mare, com tota mare responsable, dubta, i decideix negar-li el viatge (que és molt jove, que li pot ocórrer qualsevol cosa, que el viatge és molt llarg, que la ciutat és molt gran...). La filla, com totes les filles del món, es queixa, s'enfada, plora, li ho demana mil vegades per favor, però la mare continua amb la negació rotunda i absoluta, sense cap possibilitat de negociar.

Però, com a filla insistent i inconformista, no descansa fins aconseguir el que vol. Al dia següent, prepara una motxilla amb un parell de drapets, el carregador del mòbil i uns auriculars. És clar, ella ja tenia els bitllets de tren comprats des de feia tres dies. Al migdia, després de dinar, s'alça de la taula, li planta cara a la mare, i li diu que se''n va, i que tant li fa si la deixa com si no. Que ella vol anar-se'n amb les amigues, que aniran a per elles l'amiga compostel·lana i la seua família, que no patiran cap problema, que el tren va directe.

I la mare, què podria dir? La filla ja ho havia dit tot. I amb mala gana, mal cos i discussions, dos besets i cop de porta. L'una, se n'anirà contenta, amb els amics que l'esperen al cantó del carrer, il·lusionats pel viatge i les noves festes que els esperen. L'altra, romandrà a casa, de mala llet, preocupada per la filla, pensant què li dirà quan hi torne dos dies després.

La resta de la història, ens la podem imaginar. Ningú no arribarà, ni a la nova ciutat, ni de tornada a casa. No hi haurà temps per a comiats. I així se'ns quedarà el cos, pensant en més de 70 històries que potser no coneixerem, però que ens podem imaginar. I una com aquesta ens podria ocórrer a qualsevol de nosaltres.

Què podem aprendre d'aquestes tragèdies? Que no hem de deixar eixir de casa les nostres filles? Que no hem d'anar en transport públic? Que mai no arribarem a crear un mitjà de transport totalment segur? No crec que hàgem d'insistir en aquestes coses. Ens juguem la vida a cada segon, tant si eixim de casa com si no, tant si anem en bus com en avió, tant si anem a soles o amb companyia. Estem contínuament exposats al risc, i això mai no ho podrem evitar. Per tant, el que podem aprendre, és que hem de viure cada segon de la nostra vida com si fóra l'últim. Hem de gaudir al màxim, gaudir dels xicotets plaers que ens donen les coses més insignificants. Hem de valorar el que tenim, lluitar per allò que volem aconseguir. Hem de deixar de protestar per tot, de viure entre problemes, de donar importància a allò que no en té cap. Valoreu, viviu, gaudiu. Perquè això ens dóna vida.



Forza Galiza. Força a tots aquells que estan patint aquesta desgràcia en primera persona. Molta força.

Nyas, coca!

Nyas: deformació vulgar de jas, forma d'imperatiu equivalent a «pren, agafa això» (que et dono). Nyas, coca!: ho diuen els infants quan peguen una bufetada; també es diu metafòricament quan hi ha algun contratemps (Val.). Es pronuncia vulgarment nyas a Val., Ontinyent, Benissa, Miramar, Bellreguard, Palmera, Monnòver i Menorca. (DCVB)


El meu iaio tenia el malnom de "Coca". A Santa Pola, el meu poble natal, s'usa molt aquesta expressió de "Nyas, coca!". És per això que he volgut iniciar el meu bloc amb aquesta entradeta tan familiar, perquè vull que també ho siga el bloc, de familiar.

Vinc d'un poble costaner, de tradició marinera, del sud del País Valencià. No diuen que el català va de Salses a Guardamar? Doncs jo sóc d'un dels llocs més pròxims a Guardamar: Santa Pola. No tenim res a envejar a la resta de pobles o ciutats costaneres taaaan i tan turístiques. Això sí, ara, la cultura de "sol i platja" s'ha transformat en les 3P: Pipes, Passeig i Platja. Ja no s'hi mouen tants diners com fa alguns anys...

Doncs bé, sóc una filòloga catalana, del sud sudíssim del País Valencià, i amb el castellà com a llengua materna. Estrany, oi? No m'hi vaig poder resistir. Volia ser diferent, volia ser l'ovella negra -o blanca-, per què no? Ma mare és catalanoparlant de naixement. El meu avi era del camp d'Elx, i la meua àvia, de l'illa de Tabarca (sí! És una espècie en perill d'extinció!), els dos perfectament catalanoparlants, amb les seues paraulotes i expressions, amb la perfecta pronunciació de la ll, que tant ens fot als estudiants de tradició castellana. Per part de pare, el meu avi també era totalment catalanoparlant, però als fills ja els van parlar en castellà. I així va ser com, entre ma mare i mon pare, es van decidir a parlar-me en castellà. El fet que aprenguera català amb facilitat va ser gràcies al carrer i a l'escola. Sembla mentida que ara lluitem tant perquè no ens sembla suficient, però per a mi ho va ser (mireu-me ara!). No obstant això, tots sabem com està el tema, i que s'ha de continuar lluitant i posant de la nostra part perquè continue avançant l'expressió i l'educació en català.

I què significa ser filòloga catalana al sud del País Valencià? Significa aconseguir moltes coses positives, però rebre'n moltes de negatives. Són moltes les lloances que he pogut rebre perquè, sent castellanoparlant, he arribat a ser filòloga catalana (lloances, com podeu imaginar, per part de les persones que són amigues de la llengua i la cultura catalanes). D'altra banda, com tothom podria esperar, arriba l'hora de les típiques preguntes i hipotètiques afirmacions: "¿Por qué filología catalana? ¿No había filología valenciana?"; "Seguro que eres del barça"; "¿Eres independentista?"; "¡Uuuuh, qué radical!"; "Eso no sirve pa' na', es una lengua muerta"; "El catalán y el valenciano no son lo mismo, el catalán no se entiende", i un llarg etcètera que, al cap i a la fi, acaben per avorrir-te. I arriba el moment que deixes de discutir, perquè te n'adones que no paga la pena.

Ací, la vida en català és prou difícil. I més quan has tingut mitja vida com a castellanoparlant, quan tothom t'ha parlat sempre en castellà. Ara em veig ofegada quan parle en català amb aquells catalanoparlants que em parlaven en castellà. No saben respondre'm en català, xe! Els costums, que no es poden canviar...

I aquesta filòloga catalana del sud sudíssim del País Valencià és una enamorada de la magnífica ciutat de Barcelona. Me'n vaig enamorar, i no puc fer res per oblidar-la. Somie que arribarà l'hora que hi aconseguiré un treball, i que els meus esforços hauran pagat la pena. I continuaré enamorada de Barcelona. Per això també he volgut fer-li un xicotet homenatge, i dedicar-li la portada del meu bloc: la façana amb un dels cal·ligrames més famosos de Salvat-Papasseit, que em va enlluernar des del moment que el vaig descobrir.

I amb aquesta entrada de presentació, inicie el meu camí com a bloguera. No sé sobre què escriuré, ni amb quina freqüència ho faré, però el que sé és que vull escriure, vull expressar-me, vull debatre i queixar-me. I sobretot, parlar de llengua i escriure en aquesta llengua tan bonica i perfeta. Perquè per a això la tenim, per a usar-la.

Mar.