Mamoles tot!

Mamo... Què?
Eixa és la pregunta que es fan les persones que no són del meu poble. L'entrada de hui, va dedicada a Santa Pola, a tots els santapolers, i a tots els que utilitzem aquesta paraula, però sobretot a aquells que no saben què significa, que estan farts d'escoltar-la i que, per molt que intentem explicar-los-la, continuen al mateix núvol d'incertesa.

Encara que a nosaltres ens semble taaaaan normal, tant fa que els visitants siguen madrilenys, alacantins, gallecs, catalans o andalusos. Ningú no ens entén quan diem Això són mamoles o Eres un mamolós. Doncs bé, fem una xicoteta recerca, i açò és el que podem trobar de la nostra parauleta:

A) Segons la Real Academia Española:

En conclusió, res a veure amb el nostre significat. No torneu a buscar al diccionari de la RAE, perquè no volem posar la mà en cap lloc de ningú, ni neguem res, ni fem burla (bo, de vegades sí, però no en aquest sentit...).

B) Segons el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX), de Joaquim Martí Mestre:

Aquesta ja ens sona més, no?

C) I, per últim, la més interessant, que ens aporta el lingüista local Antoni Mas en "Aproximació a la variació de la parla de Santa Pola":

Doncs sí, això és. Una cosa mal feta, una cosa inservible... O, aplicat a persones, que fan les coses malament, que són uns negats. És important destacar, com fa Antoni Mas, que es tracta d'un localisme, és a dir, que solament, i sooooolament, és una paraula que diem nosaltres. Ningú més (per això, totes les cares rares). És tan pròpia de Santa Pola com la Maredéu de Lorito i el caldero. Nostre, nostre i nostre!

A més a més, també ens parla que possiblement siga una paraula que han portat els mariners des d'Andalusia. Per què?

Ací tenim La Mamola, una xicoteta localitat de la província de Granada. Conten que els nostres mariners atracaven al port d'aquesta vila, que era tan xicotet, i tan poqueta cosa, que no els servia per a molt. Trobeu, doncs, la relació entre el poble i la nostra paraula?

Posem uns quants exemples. Tots hem tingut a casa, o a ca la iaia, mamoles d'aquestes...

Mamoles

Més mamoles

Encara més

I un mamolós (o una mamolosa, eh!), fa mamoles:

Açò no serveix per a res

Tio, eres un mamolós!

Aleee, mamolosa!

Xei, això sí que és ser mamolós...

I ara, què? Els que no sou santapolers, ja no teniu cap excusa per a dir que no sabeu què significa mamola. Ara ja sou uns sabuts, i podeu usar-la sempre que vulgueu. No sigueu mamolosos, i no pleneu la casa de mamoles. No compreu mamoles als fills, ni als néts. No feu mamoles a casa, és més fàcil anar a l'IKEA. Però la paraula, digueu-la molt, que és bonica, natural i única.

To beer or not to beer. That's the question

Ara que estem en estiu, quina és la millor manera de refrescar-nos? La platja? Aigua calenta. La piscina? Aigua més calenta. El riu? Aigua massa freda. No corre l'aire, i si corre, ve de ponent. Deixem-ho estar, millor que no córrega.

Sense dubte, la millor manera per refrescar-nos durant l'estiu, és una beguda ben ben freda. Coca cola? Bah... Aigua? Massa normal... Llavors? Què prenem? La meua solució és: una bona cervesa. Estic segura que a la gran majoria ens va portar algun temps acostumar-nos a aquesta beguda. Els primers glops són difícils d'assimilar: el sabor no ens és familiar, no és com cap beguda que hem tastat anteriorment. Però observem el nostre voltant, i tothom beu cervesa: gent jove, gent major, gent més major. Tots en beuen. Per què a mi no m'entra, aquest primer glop?

I un dia, t'alces decidit. Hui m'agradarà la cervesa. I si no, serà a la força. A la de vint. O a la de mil. Fins que t'acostumes a eixe sabor i a eixa frescor que t'acompanyarà tota la vida. Passaran els estius, i fins i tot els hiverns. Serà una beguda social. Amb amics, parella, familiars; aniversaris, festes del poble, nits de tapes; a casa a soles, o amb companyia. Cervesa de marca, cervesa sense marca; cervesa de la terra, cervesa alemanya, anglesa, irlandesa. Cervesa rossa, cervesa negra; un quinto, un terç, una pinta, una canya, un pot. Tant ens farà, totes ens agradaran.

I com a espai filològic que és aquest bloc, no podia anar-me'n sense parlar de la paraula que denomina aquesta gran companya líquida. Tots sabem que la cervesa és la beguda alcohòlica que es prepara per fermentació d'ordi germinat i aromatitzat amb llúpol. Però, sabeu d'on prové?  

Segons Coromines, la paraula cervesa prové del francés cervoise, que derivaria del llatí cervisia o cerevisia que, alhora, vindria d'una arrel cèltica, amb el gal·lès cwrw i el gaèlic coirm. En aquestes llengües, tindria el mateix significat. Veiem que s'ha conservat amb el nom que van donar els celtes. Així doncs, l'arrel comuna és ben palpable: cervexa (gallec), cerveja (portugués), cerveza (castellà) i cervesa (català).

Als països eslaus d'Europa, s'usa la paraula pivo, o alguna molt pareguda. Aquesta, remet directament a 'beguda'.

Si continuem el nostre viatge cerve-filològic, apuntarem que als països nòrdics i Finlàndia, Estònia i els països bàltics, s'empra una paraula com ara olut (finlandés), alus (estonià, lituà, letó), øl (danès, noruec) o öl (suec), que provindrien de la mateixa arrel que l'anglesa ale, del finlandés i l'estonià olut.

I, com sempre, trobem els casos diferents a la resta. És l'exemple de l'euskara, que empra la paraula garagardo, l'hongarés, que diu sör, ser o serital, o el gaèlic manx, que empra lhune.

Com a mena de resum, i en honor a la nostra beguda preferida (i perquè no patiu cap problema en demanar-ne una en qualsevol racó d'Europa), us deixe amb aquest mapeta tan aclaridor. Demaneu cervesa a la nostra terra, una birra a la bella Itàlia, o una garagardoa (com m'encanta!) a cals veïns. Ah! I beveu-ne molta, molta aquest estiu!

No feu cas del cervessa amb dues -ss- que hi ha sobre la nostra terreta!