divendres, 28 de març de 2014

Per què vols ser professor, i d'altres preguntes redundants

Fa ara quasi mig any que vaig decidir emprendre un viatge que sabia que tindria els seus pros, però també els seus contres.

Des de ben xicoteta, sempre m’ha agradat ajudar a aquells que tenien més problemes a l’hora d’entendre conceptes o de realitzar les activitats que ens enviava el professor per a casa. De fet, ens ajudàvem entre tots: el que no entenies tu, t’ho explicava una; el que no entenia l’altra, li ho explicaves tu. La meua manera d’estudiar també tenia molt a veure amb aquesta acció: agafava els meus apunts, em tancava a la meua habitació i, dempeus, recitava oralment tot allò que havia aprés, com si tinguera algú al meu davant que ho havia de comprendre. De vegades, fins i tot, enganxava els fulls a la paret amb xinxetes, i feia les meues pissarres improvisades.


Però, després, he volgut ser de tot.
-Què vols ser?
-Periodista- vaig contestar una vegada.


-Què vols ser?
-Historiadora o geògrafa- vaig contestar-ne una altra.


-Què vols estudiar?
-El que siga, amb idiomes- vaig dir, 
alguna de les últimes vegades que em van preguntar.


De tot allò, alguna cosa quedava clara: jo era de lletres. Lletres pures i dures. Quines lletres? Això ja, és una altra història.

Finalment, vaig decidir que volia estudiar llengua. Però n’hi havia molt on triar. Hispàniques? No. Gràcies a la professora que vaig tindre durant tot el batxillerat, vaig avorrir les lletres hispàniques com si no hi haguera demà. Anglés? Massa gent, tots alhora. M’agraden els grups reduïts, familiars, cooperatius. Català? Mmm… Per què no? 

El català és una llengua que pensem que sabem, però és molt més que saber dir bon dia i bona nit. Pensem que sabem pronunciar les seues obertes i les seues esses sonores, però més tard descobrim que no són els únics fonemes diferents del castellà. I te n’adones abans de descobrir que la ll és més difícil de pronunciar que l’anglés de Liverpool.
Professora de valencià? Vaig pensar. Per què no?

Vaig patir. Moltíssim. Quan arribem a un cert nivell, no pensem que una llengua tan propera i tan familiar ens costaria tant d’assimilar i de perfeccionar. Has de submergir-te en un món medieval que et queda molt llunyà, a uns VII segles de distància, i això sense comptar amb els nostres grans trobadors. Fa una mica de por enfrontar-se amb una llengua tan antiga; més que por, vertigen. Però ho superes. I t’agrada. I en vols més. 

Els professors de la carrera, encara que no pugues ni veure algun d’ells ni en pintura, t’ensenyen a estimar el que hi ha, el que tenim, el que és nostre. Encara que hages odiat amb tota la teua ànima aquella assignatura en què havies de traduir els nostres grans clàssics, quan arribes a casa, tens curiositat per saber-ne més i més. I, al cap i a la fi, els has d’agrair que t’hagen introduït en eixe món. Però no sols en el món literari: també en la llengua, en la cultura, en la història. Estimes les peculiaritats de cada poble, les fas teues i les estudies. T’emociones quan descobreixes d’on provenen certes paraules, quan te n’adones que allò que tu dius, que sembla que està “malament dit”, és perfecte. I si ara no, almenys en l’època medieval era el més normal del món.
I del que més orgullosa estic de la meua carrera, és que no solament et fas un friki de la llengua, de la literatura i la cultura. El més important, és que aprens a formar un gran equip. Tot allò que possiblement no ens han ensenyat durant l’educació secundària, ho hem aprés en quatre anys de carrera. La solidaritat, la companyonia, el fet de fer-nos més forts enfront les adversitats, de treballar tots junts, en grup, a fer-nos una pinya. Ens han ensenyat a respectar-nos, a valorar i comprendre la diversitat, a emocionar-nos quan coneixem la gran quantitat de paraules que cada poble utilitza per a una mateixa realitat. I aprendre-les i aplicar-les quan anem a eixos pobles, i voler integrar-nos-hi. I és que, ens encanta jugar a fingir que som barcelonins, mallorquins, valencians, o qualsevol germà que presente peculiaritats diferents a les nostres. Ens emociona sentir la nostra llengua allà on insisteixen a dir que ha desaparegut, quan trobem persones majors que tenen una pronúncia i un lèxic exquisits. I ens encanta anar per ahi preguntant ‘Ei, i tu com li dius a això?’. Perquè ho estimem, i perquè tenim la necessitat de continuar sabent més coses, i fer-nos més grans, gràcies a la llengua, la literatura i la cultura.


I ara, la pregunta és: què té açò a veure amb la pregunta ‘Per què vols ser professor’? Doncs és ben fàcil. El primer objectiu a l’hora de fer una carrera com aquesta és, gairebé al 95%, la docència. No obstant això, a mesura que estudies i comences a investigar, te n’adones que no és l’única opció, que hi ha coses més enllà de fer classe a uns adolescents hormonats i desesperats per sortir al carrer i viure. I jo sóc una d’aquestes persones que volen descobrir què és el que hi ha més enllà de passar tota la vida en un centre, sent la titella del sistema educatiu, que canvia segons el desig de cada polític. Vull i necessite descobrir-ho. I si és fora d’aquestes fronteres, millor. Vull saber fins on pot arribar el català, fins on pot arribar la nostra cultura. I vull demostrar que, fora d’aquestes fronteres, l’odi cap a allò que considerem i fem nostre no existeix. I si no ens odien els de fora, per què en han d’odiar els de dins?



Per què vull ser professora?
Ara mateix, no ho sé. I potser no ho sabré
fins que no transcórrega una llarga,
llarga temporada.





PD: Aquesta pregunta té a veure amb el gran Màster de Professorat d’Educació Secundària, que ja ens han fet unes trenta vegades, i ja era l'hora d'escriure'n. Del màster, no n’he volgut parlar, perquè no en trauria res de bo, i acabaria llençant foc pels queixals. M’han llevat les poques ganes que em quedaven de ser professora d’institut. L’única cosa de la qual em puc sentir orgullosa és de la petita experiència a l’aula, i del pensament crític que estem creant al voltant de sistema educatiu. Per la resta, són diners que han anat, directament, a la brossa.

dimarts, 4 de març de 2014

Què esperar quan...

... en una mateixa classe hi ha més de 30 alumnes.
... entre eixos 30 alumnes hi ha 4 estrangers que no ens entenen.
... entre eixos 30 alumnes hi ha xiquets amb problemes de comportament, problemes psicològics, problemes personals (i un llarg etcètera).
... no tots els alumnes aprenen de la mateixa manera.
... és impossible donar-los un ensenyament individualitzat.
... tots han d'aprendre de la mateixa manera, perquè una persona amb 30 adolescents no pot ser capaç de dividir 55 minuts (teòrics) entre més de 30 alumnes. És totalment impossible.
... als adolescents els importa una merda el que els estàs dient.
... la societat els fa pensar que el valencià no serveix per a res.
... la societat els fa creure que parlar en valencià és una falta de respecte.
... després de tants anys, cometen les mateixes errades, una i mil vegades més, encara que els corregisques i els dones solucions.
... el professor arriba a classe puntual, perd 5 minuts mentre els alumnes seuen, en perd 5 més mentre els fa callar, 5 més amb queixes d'açò no ho entenc, d'açò no ho vull fer, i 5 més abans de sonar el timbre, perquè tots s'estan preparant per a eixir. Això, sense comptar les constants interrupcions d'uns i d'altres.
... tots els alumnes continuen parlant en castellà, encara que estiguen en classe de valencià.
... l'alumnat contesta "yo no sé hablar valenciano", després d'haver llegit un text de manera excel·lent.
... no volen/no els agrada llegir.
... no treballen a casa, no repassen, ho deixen tot per a l'últim moment, o se'ls "obliden" les coses.
... la realitat d'un centre és molt diferent a aquella tan idealitzada que t'han anat dibuixant en un màster que t'ha costat 1000€ i t'està servint de ben poc.
... el centre no té els recursos adients perquè poses en pràctica allò que has aprés.
... no tens recursos per a una aplicació mínima de les TIC (però t'ensenyen a fer-ho tot mitjançant ordinadors).
... no pots motivar els alumnes amb noves tècniques, perquè continues sense recursos.
... els alumnes esperen de tu alguna cosa més que un llibre i unes activitats a la llibreta, però no els ho pots donar perquè, una vegada més, no tens recursos.
... a la universitat, tot ho has fet per ordinador, i has de tornar al llapis i al paper, perquè a l'aula solament tindràs un projector (si tens sort), però cap ordinador (o un per a compartir entre tres o quatre professors més).
... la realitat del centre no té res a veure amb allò que ells diuen d'ells mateixos, quan els objectius i les línies d'actuació no concorden amb el que hi ha escrit.

Què esperar quan ocorre tot això, en conjunt, en un mateix lloc?
Quina educació volem donar als nostres adolescents?
Què passa quan la realitat no s'identifica amb el que hem aprés?
Què ocorre amb la gran idea de l'atenció a la diversitat, si no disposem de recursos suficients per a dur-la a terme?
No hi ha recursos, no hi ha temps, no hi ha diners, no hi ha personal.

Aquesta és la meua reflexió. No com a professora, sinó com a alumna en pràctiques que ha observat, durant un simple mes, la realitat a les aules de l'educació pública. No sóc una experta, tampoc una inspectora, però no cal ser-ho per a obrir els ulls i començar a donar la cara pels joves que formaran la societat d'un futur molt, molt pròxim.

Cal que lluitem per ells. Per ells, i pels que vindran.