Aquesta entrada és un fins aviat. Ha arribat l'hora del comiat a través de les xarxes socials, després dels que compartit cos a cos.
Els comiats són sempre difícils. Jo, concretament, sóc de les plorones, de les sentimentals, de les abraçades i besades, dels dinars i sopars amb familiars i amics, de les fotos a la cartera i els records al COR (els meus companys filocats sabran ben bé que açò queda redundant ;) algun dia parlarem de la paraula recordar i tot allò que ens en va ensenyar Vicent Beltran). Resumint: els comiats són també una bona excusa per a escriure.
Els comiats, a més a més, tenen un costat positiu i un altre de negatiu. Aquest últim és el que més costa deixar a una banda. En el meu cas, per exemple, deixe els meus pares, que és allò que trobaré més a faltar. M'independitze per primera vegada, i no sé de quina manera sobreviuré sense els dinars de la mama i l'estima dels dos (o dels tres, si compte amb Jazz). Ja ens veig a ma mare i a mi cuinant per l'Skype, seguint les seues receptes per a fer una paella o una truita com Déu mana. I com no, trobaré a faltar de la mateixa manera les amigues, els amics més propers i els meus companys de carrera i -gairebé- de sang. De la resta de complements, llevat de les persones, poc més trobaré a faltar, n'estic segura.
La part positiva és la més extensa. No sé ni per on començar! Oh, sí: me'n vaig d'aquest país que fa riure i plorar alhora. Aquest país que ens roba els diners i les oportunitats. Aquest país d'anti-somnis. Un país on els llicenciats, els que tenen màster, i fins i tot doctorats, han de treballar servint copes i netejant taules (un treball tan digne com qualsevol altre, per cert, però molt trist per aquells que ho han de fer per falta i obligació). He de dir que encara no he arribat al Regne Unit i ja he aconseguit un treball per anar tirant. Un treball que té a veure -per fi- amb el que he estat fent i formant-me durant cinc anys. I destaque: encara no he arribat al país, i ja tinc un treball.
Una altra part positiva, i sense voler ofendre ningú, és que, per fi, abandone el poble. I no és que em moleste el poble en sí, perquè és un lloc idoni per a viure, perfecte si busques un clima estable i calent tot l'any, perfecte si t'estimes la mar tant com jo. Com he dit en diverses ocasions, Santa Pola és un xicotet paradís del Mediterrani. Però, últimament, m'he desencantat amb la seua gent. He vist i llegit coses horribles, ofenses cap a moltes persones, xafarderies de tot tipus, sentiment d'orgull per descobrir fets espantosos, i queixes, queixes i més queixes, on els culpables som tots excepte ells mateixos. Persones que es queixen perquè no hi ha tal cosa, i quan la tenen, no queden satisfets i ja no la volen, tornant, per descomptat, a queixar-se. I més crítiques, i xafardejos, i ficar-se en la vida de tots, fins i tot amb els turistes gràcies als quals mengem i vivim, i sense els quals no seríem més que un poble de pacotilla. Volem que fora de casa nostra ens acullen com a reis i reines, però els que vénen, que s'apanyen. M'heu desencantat i desil·lusionat com a poble, però encara sort que no tots els santapolers sou iguals. Aquells que teniu vertadera estima pel nostre poble, continueu estimant-lo, continueu acollint els deforeros amb un somriure i fent que estiguen com a casa. Continueu fent del nostre un poble de tots i per a tots. Perquè eixa és la vertadera essència santapolera: que som extravertits, oberts; que tots sabem que allò que més caracteritza els pobles marítims és la calorosa manera d'acollir la gent, d'obrir els braços a tot aquell que entra a la vila. D'aquests santapolers, sí que em sent orgullosa, perquè és la Santa Pola que conec i que m'estime. Seguim la tradició, no perdem allò que és vertaderament nostre.
Més coses positives: per fi, PER FI, viuré a un lloc on plou. Estem més secs que la moixama i torrats a més no poder. No sé quantes vegades hauré parlat amb els meus amics i coneguts, i els hauré comentat que m'encanta l'hivern, que m'encanten el fred i la pluja. Ací, res de res. Adoneu-vos que estem a 8 de setembre i portem tota la setmana a més de 30ºC, amb nits sense dormir per la calor, i sense pràcticament eixir de casa pel sol que ens cau al damunt. Sempre ho he dit, que em sent com l'ovella negra del poble: em diuen Mar, no m'agrada el peix, no m'agrada la platja, no m'agrada la calor. De fet, jo estiuejava en un dels llocs més fresquets i que menys tenien a veure amb la mar, al Río Mundo, en una xicoteta aldea on podies fer la migdiada a l'ombra dels arbres al costat del riu, on vivien quatre gats comptats i on ningú s'interessava pel que feies i pel que no feies. Això era vida. [Salutacions a tots els mesoneros!!].
I, per últim, allò més positiu: comence una nova vida, al costat de qui més estime. Em mor de ganes de viure noves experiències, de conéixer noves cultures, de perfeccionar l'anglés, d'explorar nous llocs, i fer-ho amb ell. Després de quasi dos mesos de "soledat", una es torna pràcticament boja. La distància no és fàcil per a ningú, i ja és l'hora de retallar-la. No sé què em depararà la vida per allà, però estic 100% segura que l'experiència sempre porta amb ella coses molt positives, i estic preparada, totalment preparada.
Per tant, vull acabar amb un gran GRÀCIES per a tots aquells que heu dedicat uns minuts de la vostra vida per desitjar-me tantes bones coses com m'heu desitjat, uns minuts de la vostra vida per acomiadar-vos de mi i dedicar-me unes paraules. Ho agraïsc de tot cor. I hui, m'acomiade temporalment d'aquest bloc, que vaig inaugurar amb la intenció de parlar sobre temes de llengua, societat o educació, sobre fets actuals que em cridaven l'atenció, o simplement sobre coses que em venien al cap, i punt. Ara mateix, tinc en ment un altre projecte; vull escriure, des del primer dia, sobre la meua experiència com a filòloga a l'estranger. No obstant això, encara no tinc molt clar com ho faré, i per tant, aquest bloc quedarà destinat a allò que puga tenir a veure amb el català, amb l'educació i amb reflexions noves sobre aquelles coses de què he anat parlant amb anterioritat. No voldria abandonar-lo per sempre, però ara les coses canvien, jo canviaré i canviaran els temes d'escriptura. Però no patiu, donaré senyals de vida!!!
Gràcies a tots, i FINS AVIAT!!!
I, a 8 de setembre de 2014, soles em queda per afegir:
VISCA LA MAREDÉU DE LORETO!!!!
PD: torne a repetir, sobre allò que he escrit sobre Santa Pola, que no és una ofensa cap al poble. Me l'estime molt. Simplement, he vist coses exageradament dolentes que m'han fet vergonya, i he vist que aquesta manera de ser s'ha estés per tot arreu. No obstant, sé que hi ha gent bona, gent que sap, com jo, el que hi ha. No perdeu l'esperança. Tampoc us ofengueu. Jo sóc feliç de pertànyer a aquest poble, però no m'agrada com s'han comportat les persones aquests últims mesos.
