Records d'aniversari emigrant

Un any i dotze dies.

Això és el que fa que vaig deixar ma casa i vaig començar l'aventura que, fins avui, no sabia com de gran seria. Com em faria veure les coses amb un altre color. Com em canviaria personalment i com em faria madurar i estimar més del que estime.

Encara recorde com em tremolava el cos l'onze de setembre de l'any passat. Com plorava per deixar ma mare i mon pare a soles, per primera vegada. I acomiadar-me del meu gos, d'allò més complicat. Un animalet que de vegades volia assassinar per fer-me matinar cada dia, però que sense ell, encara hauria sigut una sedentària per molts anys més. Però el més dolorós, com sempre, són les llàgrimes de la mare.

-I per què te'n vas, filla? On seràs millor que a casa?
-I qui em donarà diners per a viure, mama?

No ho sabia ni jo. Perquè l'estimat tenia un bon treball, un doctorat que aconseguir, uns anys de bona vida assegurada. I jo? A l'aventura. Perquè m'apetia, perquè estava cansada de ser una cambrera a un restaurant llardós, treballant més hores que un negre, i cobrant quatre duros (com, segurament, la majoria de la gent, amb estudis o sense). I em quedava a soles, amb l'amor a l'estranger i patint amb la calor de l'agost alacantí. No hi havia millor escapatòria que la que tenia al davant.

Tot és difícil. Tot és difícil la primera vegada que deixes ta casa, la teua família, les teues amistats i els teus costums. És difícil, fins i tot, deixar de veure la mar i el sol que entra per la finestra. Eixe sol que t'il·lumina la cara, que et dóna vida i alegria. El sol que et fa gaudir una estoneta de qualsevol vesprada al carrer, al jardí, a la platja o al balcó, conversant amb qualsevol, amb una copeta de vi o una cervesa que, gota a gota, amara tota la taula.

Un tros de truita de la mare. Un gra d'arròs que se't cola per la camisa. Mullar el pa amb l'oli d'oliva que ha sobrat de l'amanida del migdia. Tu en pots dir "petits plaers de la vida", jo en podia dir "el meu dia a dia". Perquè arriba un dia en què tot s'acaba. Però també un altre en què tot pot començar.

I és per això que fa un any i dotze dies, tot va començar de nou. D'una manera diferent. I allò que començava és, precisament, el que ara no vull que acabe mai.

Ironies de la vida, oi que sí?

Santa Pola, Alacant

(i els mugrons que tallen vidre)

Em fan por els dies que, en córrer la cortina al matí, no hi ha ni un núvol. Això vol dir que farà fred, molt de fred. Que et poses les sabates que et poses, els peus sempre els tindràs congelats. Que dugues els pantalons que dugues, les cames seran com estalactites baix la cova. I que portes les bufandes, guants i gorres que portes, no podràs aillar-te de les corrents d'aire fred de Birmingham. El nas se t'adorm, si tanques els ulls notes el fred de les parpelles i la gola demana una treva permanent.

I, en efecte, fa un fred de por. Els carrers estan congelats, has d'anar amb compte quan camines per la vorera, perquè podries ser el protagonista de bacs al nivell de l'antic "Humor Amarillo". I notes com la gent passa d'anar a peu a qualsevol lloc i agafa l'autobús per anar fins i tot al cantó de casa.

En teoria hauria d'agrair dies de sol en aquest país, que en són pocs, però si almenys calentara... Amb el temps, aprens a gaudir de la pluja constant, i te n'adones que fins i tot fa mes "calor" quan plou. I és gràcies a tanta pluja que tot és tan verd i tan agradable. I en una ciutat tan gran i industrial com Birmingham, és increïble que pugues trobar tants parcs, tanta gespa i tanta aigua neta. I passaria hores i hores gaudint de la verdor i la llum si no fóra per aquest horrible FRED!

Bon dia i arròs al migdia!
Al meu cas, fish and tomato.