Em fan por els dies que, en córrer la cortina al matí, no hi ha ni un núvol. Això vol dir que farà fred, molt de fred. Que et poses les sabates que et poses, els peus sempre els tindràs congelats. Que dugues els pantalons que dugues, les cames seran com estalactites baix la cova. I que portes les bufandes, guants i gorres que portes, no podràs aillar-te de les corrents d'aire fred de Birmingham. El nas se t'adorm, si tanques els ulls notes el fred de les parpelles i la gola demana una treva permanent.
I, en efecte, fa un fred de por. Els carrers estan congelats, has d'anar amb compte quan camines per la vorera, perquè podries ser el protagonista de bacs al nivell de l'antic "Humor Amarillo". I notes com la gent passa d'anar a peu a qualsevol lloc i agafa l'autobús per anar fins i tot al cantó de casa.
En teoria hauria d'agrair dies de sol en aquest país, que en són pocs, però si almenys calentara... Amb el temps, aprens a gaudir de la pluja constant, i te n'adones que fins i tot fa mes "calor" quan plou. I és gràcies a tanta pluja que tot és tan verd i tan agradable. I en una ciutat tan gran i industrial com Birmingham, és increïble que pugues trobar tants parcs, tanta gespa i tanta aigua neta. I passaria hores i hores gaudint de la verdor i la llum si no fóra per aquest horrible FRED!
Bon dia i arròs al migdia!
Al meu cas, fish and tomato.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sol. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sol. Mostrar tots els missatges
dilluns, 19 de gener del 2015
diumenge, 22 de desembre del 2013
Santa Pola, vent de flors...
Hui, oficialment, ja és hivern. I jo em pregunte: on?
Tinc la sort -o la desgràcia, segons per a qui- de viure sota un microclima extraordinari. Per als seguidors no paisans, us posaré en situació.
Sóc de Santa Pola, una vila al sud del País Valencià, envoltada de ciutats clau com Elx o Alacant. Som coneguts pel peix (i la gastronomia en general), per la sal, per l'esport i pel turisme de sol i platja. Però, sobretot (i si no, pregunteu a la gran colònia estrangera), som coneguts pel clima, tan espectacular com -quasi- invariable.
A 22 de desembre de 2013, i sense caure'ns cap euret del famós i ja acabat sorteig (ni Gordo, ni flaco), tenim la magnífica temperatura de 17ºC a la una del migdia. Un sol del caralho, i ni una ràfega de vent (per ara). Cel ras. I ja tocava, després de dia i mig de pluja, que és el màxim que tindrem fins Déu sabrà quan.
Els santapolers no sabem viure sota la pluja. Ens sembla un fet gairebé insòlit. Podria comptar amb els dits d'una sola mà els dies de pluja que tenim a l'any. I potser me'n sobrarien. És per això que, en caure quatre gotes, ens tanquem a casa, baixem les persianes, i ni una ànima als carrers.
No podem. Estem acostumats al bon temps i, sobretot, al sol. Se'ns fa estrany eixir al carrer i no haver de posar-nos les ulleres de sol. M'aposte el que vulgueu que, durant l'hivern, tot santapoler mai no amaga al fons de l'armari les camisetes d'estiu (almenys la màniga curta). No ens fiem gens del temps. Sabem que un diumenge qualsevol de desembre, de gener o de febrer, eixirem a fer una volta i ens asfixiarem amb l'abric i la bufanda (i no en parle abans de desembre ni després de febrer...).
I és que, al meu poble, no fa fred: fa frescoreta. Fred fa a Castalla, a Alcoi, a Onil. Però a Santa Pola no coneixem el fred. No sabem pràcticament què és això d'estar a zero graus, i molt menys a sota zero. Ací el que ens gela i el que ens fa suar és la humitat de la mar. La nostra mar, que ens protegeix del fred i de la calor insuportables. La mar que estimem, la que ens ha dotat de personalitat, la que ens dóna treball i de menjar.
Som molt poques les viles que podem gaudir d'aquest esplèndid microclima que ens dóna la Mediterrània. I és que, Santa Pola, és el xicotet paradís de la mar.
Tinc la sort -o la desgràcia, segons per a qui- de viure sota un microclima extraordinari. Per als seguidors no paisans, us posaré en situació.
Sóc de Santa Pola, una vila al sud del País Valencià, envoltada de ciutats clau com Elx o Alacant. Som coneguts pel peix (i la gastronomia en general), per la sal, per l'esport i pel turisme de sol i platja. Però, sobretot (i si no, pregunteu a la gran colònia estrangera), som coneguts pel clima, tan espectacular com -quasi- invariable.
A 22 de desembre de 2013, i sense caure'ns cap euret del famós i ja acabat sorteig (ni Gordo, ni flaco), tenim la magnífica temperatura de 17ºC a la una del migdia. Un sol del caralho, i ni una ràfega de vent (per ara). Cel ras. I ja tocava, després de dia i mig de pluja, que és el màxim que tindrem fins Déu sabrà quan.
Els santapolers no sabem viure sota la pluja. Ens sembla un fet gairebé insòlit. Podria comptar amb els dits d'una sola mà els dies de pluja que tenim a l'any. I potser me'n sobrarien. És per això que, en caure quatre gotes, ens tanquem a casa, baixem les persianes, i ni una ànima als carrers.
No podem. Estem acostumats al bon temps i, sobretot, al sol. Se'ns fa estrany eixir al carrer i no haver de posar-nos les ulleres de sol. M'aposte el que vulgueu que, durant l'hivern, tot santapoler mai no amaga al fons de l'armari les camisetes d'estiu (almenys la màniga curta). No ens fiem gens del temps. Sabem que un diumenge qualsevol de desembre, de gener o de febrer, eixirem a fer una volta i ens asfixiarem amb l'abric i la bufanda (i no en parle abans de desembre ni després de febrer...).
I és que, al meu poble, no fa fred: fa frescoreta. Fred fa a Castalla, a Alcoi, a Onil. Però a Santa Pola no coneixem el fred. No sabem pràcticament què és això d'estar a zero graus, i molt menys a sota zero. Ací el que ens gela i el que ens fa suar és la humitat de la mar. La nostra mar, que ens protegeix del fred i de la calor insuportables. La mar que estimem, la que ens ha dotat de personalitat, la que ens dóna treball i de menjar.
Som molt poques les viles que podem gaudir d'aquest esplèndid microclima que ens dóna la Mediterrània. I és que, Santa Pola, és el xicotet paradís de la mar.
 |
| El canvi de color del cel és cosa de la càmera! |
dimarts, 24 de setembre del 2013
A la tardor, ni fred ni calor?
Canvi d'estació. Canvi de casa. Canvi de vida. Canvis, canvis i més canvis.
Després d'una temporadeta sense inspiració per a tornar al bloc, això de la tardor m'ha fet compartir una nova entradeta replena de pensaments i reflexions.
No sóc gens estiuenca, gens. No m'agrada la calor, no m'agrada el sol (bé, no és que no m'agraden, però si els puc evitar, millor que millor...). De fet, als qui més molesta l'estiu, és als meus ulls. No poden amb tanta llum, i ara, amb ulleres, encara menys. I és que, se m'està fent una cara de passa, amb això d'arrugar el front... No és que estiga sempre de mala llet, però ei, si no puc obrir-los, què faig?
I ara, que ha arribat la tardor, què us diré? Poca cosa, perquè a Santa Pola, tant fa que siga estiu o tardor, fa la mateixa solana i la mateixa calor. I jo, que l'única cosa que faig és obrir l'armari i abraçar els texans, amb l'enyorança d'estacions passades i vinents... Em quede amb l'esperança que, en poc més d'un mes (espere, per favor), aniré ja amb el meu mocadoret al coll, la meua rebequeta, i alguna dessuadora en nits de canyes al carrer.
Però bé, encara que res canvie quant al clima, tots sabem que setembre sempre, sempre, ens porta coses noves. En el meu cas, unes quantes. Ara que ja sóc oficialment una filòloga ben feta, amb títol provisional i tot (ben pagat, que ací tot s'ha de pagar, encara que ja hages passat quatre anys pagant matrícules), acaba la vida d'universitària feliç amb pèrdua de temps a la gespa, per a començar una de nova, d'universitària seriosa, universitària de màster. I, per descomptat, a pagar més, per si us quedava algun dubte ;) Ara ja, abandonaré la fantàstica i reconeguda Facultat de Filosofia i Lletres per a moure'm fins a la massificada i renovada Facultat d'Educació (a veure si, des d'ací, podem posar tots de la nostra part per fer del nostre sistema educatiu un de millor, que falta ens fa...). Acaba, a més a més, tot un estiu de treball recaptador de diners que ara se'n van tots, alhora, per al xupimàster -he de donar les gràcies a tots els guiris que m'han donat propines, amb les quals he pogut eixir tot l'estiu a fer-me canyes. No sé què hauria sigut de mi, sense vosaltres.
Més canvis, com el de casa. Del jardí al solàrium. De vistes a la piscina comunitària, a vistes cap a la mar i les salines de Santa Pola. De dúplex arran de terra, a cinquè amb ascensor. El que més ho nota, és el pobre Jazz (el meu gos, ja us el presentaré), que ha passat de córrer entre les pedres del jardí, al pis per tot arreu i als plors nocturns. Però ell ja s'hi acostumarà, és valent i bon aprenent! I a la resta, ens ve de perles, que diem adéu a això de costera cap amunt, costera cap avall, escales cap amunt, escales cap avall. Això sí, personalment, el que més m'agrada...
Deixant a banda això de les mudances (són el pitjor, no en vull cap mes), el canvi d'estació també fa possible el retorn amb algunes velles amistats -no tan velles, tot s'ha de dir-. Amistats que, per unes raons o d'unes altres, es van absentar. Ara, la frescor que encara no ha arribat, demana la calor d'aquelles persones amb qui feia temps que no comparties rialles, sopars o simples trobades per contar tot allò que ha ocorregut durant la separació involuntària. Amb eixes amistats que, tot i que potser feia més d'un any que no t'hi ajuntaves, sembla que ni tan sols haja passat un mes. Gràcies a la voluntat de tots, tot continua igual. I jo que me n'alegre!
Comptat i debatut (que ja em faig llarga), setembre i la tardor ens portaran moltes coses. Però el que no ens portarà, per ara, és la frescor. Com et trobe a faltar, estimat hivern... Fred i pluja (poca, però pa lo poc que plou, plou prou), ací us espere, ben assegudeta.
Després d'una temporadeta sense inspiració per a tornar al bloc, això de la tardor m'ha fet compartir una nova entradeta replena de pensaments i reflexions.
No sóc gens estiuenca, gens. No m'agrada la calor, no m'agrada el sol (bé, no és que no m'agraden, però si els puc evitar, millor que millor...). De fet, als qui més molesta l'estiu, és als meus ulls. No poden amb tanta llum, i ara, amb ulleres, encara menys. I és que, se m'està fent una cara de passa, amb això d'arrugar el front... No és que estiga sempre de mala llet, però ei, si no puc obrir-los, què faig?
I ara, que ha arribat la tardor, què us diré? Poca cosa, perquè a Santa Pola, tant fa que siga estiu o tardor, fa la mateixa solana i la mateixa calor. I jo, que l'única cosa que faig és obrir l'armari i abraçar els texans, amb l'enyorança d'estacions passades i vinents... Em quede amb l'esperança que, en poc més d'un mes (espere, per favor), aniré ja amb el meu mocadoret al coll, la meua rebequeta, i alguna dessuadora en nits de canyes al carrer.
Però bé, encara que res canvie quant al clima, tots sabem que setembre sempre, sempre, ens porta coses noves. En el meu cas, unes quantes. Ara que ja sóc oficialment una filòloga ben feta, amb títol provisional i tot (ben pagat, que ací tot s'ha de pagar, encara que ja hages passat quatre anys pagant matrícules), acaba la vida d'universitària feliç amb pèrdua de temps a la gespa, per a començar una de nova, d'universitària seriosa, universitària de màster. I, per descomptat, a pagar més, per si us quedava algun dubte ;) Ara ja, abandonaré la fantàstica i reconeguda Facultat de Filosofia i Lletres per a moure'm fins a la massificada i renovada Facultat d'Educació (a veure si, des d'ací, podem posar tots de la nostra part per fer del nostre sistema educatiu un de millor, que falta ens fa...). Acaba, a més a més, tot un estiu de treball recaptador de diners que ara se'n van tots, alhora, per al xupimàster -he de donar les gràcies a tots els guiris que m'han donat propines, amb les quals he pogut eixir tot l'estiu a fer-me canyes. No sé què hauria sigut de mi, sense vosaltres.
Més canvis, com el de casa. Del jardí al solàrium. De vistes a la piscina comunitària, a vistes cap a la mar i les salines de Santa Pola. De dúplex arran de terra, a cinquè amb ascensor. El que més ho nota, és el pobre Jazz (el meu gos, ja us el presentaré), que ha passat de córrer entre les pedres del jardí, al pis per tot arreu i als plors nocturns. Però ell ja s'hi acostumarà, és valent i bon aprenent! I a la resta, ens ve de perles, que diem adéu a això de costera cap amunt, costera cap avall, escales cap amunt, escales cap avall. Això sí, personalment, el que més m'agrada...
 |
| Enamorada em té! |
Comptat i debatut (que ja em faig llarga), setembre i la tardor ens portaran moltes coses. Però el que no ens portarà, per ara, és la frescor. Com et trobe a faltar, estimat hivern... Fred i pluja (poca, però pa lo poc que plou, plou prou), ací us espere, ben assegudeta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)