Records d'aniversari emigrant

Un any i dotze dies.

Això és el que fa que vaig deixar ma casa i vaig començar l'aventura que, fins avui, no sabia com de gran seria. Com em faria veure les coses amb un altre color. Com em canviaria personalment i com em faria madurar i estimar més del que estime.

Encara recorde com em tremolava el cos l'onze de setembre de l'any passat. Com plorava per deixar ma mare i mon pare a soles, per primera vegada. I acomiadar-me del meu gos, d'allò més complicat. Un animalet que de vegades volia assassinar per fer-me matinar cada dia, però que sense ell, encara hauria sigut una sedentària per molts anys més. Però el més dolorós, com sempre, són les llàgrimes de la mare.

-I per què te'n vas, filla? On seràs millor que a casa?
-I qui em donarà diners per a viure, mama?

No ho sabia ni jo. Perquè l'estimat tenia un bon treball, un doctorat que aconseguir, uns anys de bona vida assegurada. I jo? A l'aventura. Perquè m'apetia, perquè estava cansada de ser una cambrera a un restaurant llardós, treballant més hores que un negre, i cobrant quatre duros (com, segurament, la majoria de la gent, amb estudis o sense). I em quedava a soles, amb l'amor a l'estranger i patint amb la calor de l'agost alacantí. No hi havia millor escapatòria que la que tenia al davant.

Tot és difícil. Tot és difícil la primera vegada que deixes ta casa, la teua família, les teues amistats i els teus costums. És difícil, fins i tot, deixar de veure la mar i el sol que entra per la finestra. Eixe sol que t'il·lumina la cara, que et dóna vida i alegria. El sol que et fa gaudir una estoneta de qualsevol vesprada al carrer, al jardí, a la platja o al balcó, conversant amb qualsevol, amb una copeta de vi o una cervesa que, gota a gota, amara tota la taula.

Un tros de truita de la mare. Un gra d'arròs que se't cola per la camisa. Mullar el pa amb l'oli d'oliva que ha sobrat de l'amanida del migdia. Tu en pots dir "petits plaers de la vida", jo en podia dir "el meu dia a dia". Perquè arriba un dia en què tot s'acaba. Però també un altre en què tot pot començar.

I és per això que fa un any i dotze dies, tot va començar de nou. D'una manera diferent. I allò que començava és, precisament, el que ara no vull que acabe mai.

Ironies de la vida, oi que sí?

Santa Pola, Alacant

La vida continua, o això diuen...

Hi ha una pregunta que tot estudiant es fa quan acaba els seus estudis: «I ara, què?». Sentim un buit gegant a la panxa, com si s’acabara el món, com si ens llençaren dins una gàbia plena de lleons famolencs. Deixem enrere tota una vida, tota una manera de viure i de veure el món (com la llengua mateixa).«I ara, què?».

En un quart de segle, la majoria de nosaltres l’única cosa que hem fet en la nostra vida ha sigut estudiar. Anar a escola, a l’institut, graduar-nos, estudiar una carrera, estudiar un màster. «I ara, què?». Si pràcticament no sabem fer una altra cosa! I els que s’especialitzen en una branca en concret, què fem? No hi ha oposicions, no tenim experiència d’anys i panys… En realitat, no tenim res, simplement som uns sabuts sobre certs aspectes de la vida, tan importants com són la llengua i la literatura, els trets d’una cultura en concret. Els que volen ser professors de veritat, estudiaran més i més, com de costum, i esperaran que arribe el dia que es convoquen oposicions. I els que no… «I ara, què?». 

Alguns encara ni tan sols sabem què volem ser. Això sí, sabem el que NO volem. Ho tenim clar, molt clar. Tan clar, que hem acabat cansats, esgotats, aixafats… Amb una desmotivació més gran que el fracàs de màster que hem tret endavant. Desil·lusió, desencantament, pèrdua.

«I ara, què? Cap a on anem? On busquem?». Tant de bo que pagaren per absorbir llibres, per estimar les lletres, per ser curiosos i reflexius. Tant de bo…

A tots aquells que acabeu d’acabar la vostra carrera d’estudiants, que esteu perduts, que també us pregunteu «I ara, què?». A tots vosaltres, us desitge molta sort, que trobeu el que busqueu; i si no sabeu què busqueu, que ho esbrineu. Que tot arribarà, que hem d’anar amb l’optimisme a la cara i al cor. Sense presses, a poc a poc, reflexionant i redescobrint-nos, perquè al cap i a la fi, és la nostra vida, el nostre camí personal, la nostra FELICITAT.

A la tardor, ni fred ni calor?

Canvi d'estació. Canvi de casa. Canvi de vida. Canvis, canvis i més canvis. 

Després d'una temporadeta sense inspiració per a tornar al bloc, això de la tardor m'ha fet compartir una nova entradeta replena de pensaments i reflexions.
No sóc gens estiuenca, gens. No m'agrada la calor, no m'agrada el sol (bé, no és que no m'agraden, però si els puc evitar, millor que millor...). De fet, als qui més molesta l'estiu, és als meus ulls. No poden amb tanta llum, i ara, amb ulleres, encara menys. I és que, se m'està fent una cara de passa, amb això d'arrugar el front... No és que estiga sempre de mala llet, però ei, si no puc obrir-los, què faig?
I ara, que ha arribat la tardor, què us diré? Poca cosa, perquè a Santa Pola, tant fa que siga estiu o tardor, fa la mateixa solana i la mateixa calor. I jo, que l'única cosa que faig és obrir l'armari i abraçar els texans, amb l'enyorança d'estacions passades i vinents... Em quede amb l'esperança que, en poc més d'un mes (espere, per favor), aniré ja amb el meu mocadoret al coll, la meua rebequeta, i alguna dessuadora en nits de canyes al carrer.
Però bé, encara que res canvie quant al clima, tots sabem que setembre sempre, sempre, ens porta coses noves. En el meu cas, unes quantes. Ara que ja sóc oficialment una filòloga ben feta, amb títol provisional i tot (ben pagat, que ací tot s'ha de pagar, encara que ja hages passat quatre anys pagant matrícules), acaba la vida d'universitària feliç amb pèrdua de temps a la gespa, per a començar una de nova, d'universitària seriosa, universitària de màster. I, per descomptat, a pagar més, per si us quedava algun dubte ;) Ara ja, abandonaré la fantàstica i reconeguda Facultat de Filosofia i Lletres per a moure'm fins a la massificada i renovada Facultat d'Educació (a veure si, des d'ací, podem posar tots de la nostra part per fer del nostre sistema educatiu un de millor, que falta ens fa...). Acaba, a més a més, tot un estiu de treball recaptador de diners que ara se'n van tots, alhora, per al xupimàster -he de donar les gràcies a tots els guiris que m'han donat propines, amb les quals he pogut eixir tot l'estiu a fer-me canyes. No sé què hauria sigut de mi, sense vosaltres.
Més canvis, com el de casa. Del jardí al solàrium. De vistes a la piscina comunitària, a vistes cap a la mar i les salines de Santa Pola. De dúplex arran de terra, a cinquè amb ascensor. El que més ho nota, és el pobre Jazz (el meu gos, ja us el presentaré), que ha passat de córrer entre les pedres del jardí, al pis per tot arreu i als plors nocturns. Però ell ja s'hi acostumarà, és valent i bon aprenent! I a la resta, ens ve de perles, que diem adéu a això de costera cap amunt, costera cap avall, escales cap amunt, escales cap avall. Això sí, personalment, el que més m'agrada...

Enamorada em té!

Deixant a banda això de les mudances (són el pitjor, no en vull cap mes), el canvi d'estació també fa possible el retorn amb algunes velles amistats -no tan velles, tot s'ha de dir-. Amistats que, per unes raons o d'unes altres, es van absentar. Ara, la frescor que encara no ha arribat, demana la calor d'aquelles persones amb qui feia temps que no comparties rialles, sopars o simples trobades per contar tot allò que ha ocorregut durant la separació involuntària. Amb eixes amistats que, tot i que potser feia més d'un any que no t'hi ajuntaves, sembla que ni tan sols haja passat un mes. Gràcies a la voluntat de tots, tot continua igual. I jo que me n'alegre!
Comptat i debatut (que ja em faig llarga), setembre i la tardor ens portaran moltes coses. Però el que no ens portarà, per ara, és la frescor. Com et trobe a faltar, estimat hivern... Fred i pluja (poca, però pa lo poc que plou, plou prou), ací us espere, ben assegudeta.