Per què vols ser professor, i d'altres preguntes redundants

Fa ara quasi mig any que vaig decidir emprendre un viatge que sabia que tindria els seus pros, però també els seus contres.

Des de ben xicoteta, sempre m’ha agradat ajudar a aquells que tenien més problemes a l’hora d’entendre conceptes o de realitzar les activitats que ens enviava el professor per a casa. De fet, ens ajudàvem entre tots: el que no entenies tu, t’ho explicava una; el que no entenia l’altra, li ho explicaves tu. La meua manera d’estudiar també tenia molt a veure amb aquesta acció: agafava els meus apunts, em tancava a la meua habitació i, dempeus, recitava oralment tot allò que havia aprés, com si tinguera algú al meu davant que ho havia de comprendre. De vegades, fins i tot, enganxava els fulls a la paret amb xinxetes, i feia les meues pissarres improvisades.

Però, després, he volgut ser de tot.

-Què vols ser?

-Periodista- vaig contestar una vegada.

-Què vols ser?

-Historiadora o geògrafa- vaig contestar-ne una altra.

-Què vols estudiar?

-El que siga, amb idiomes- vaig dir, 
alguna de les últimes vegades que em van preguntar.

De tot allò, alguna cosa quedava clara: jo era de lletres. Lletres pures i dures. Quines lletres? Això ja, és una altra història.

Finalment, vaig decidir que volia estudiar llengua. Però n’hi havia molt on triar. Hispàniques? No. Gràcies a la professora que vaig tindre durant tot el batxillerat, vaig avorrir les lletres hispàniques com si no hi haguera demà. Anglés? Massa gent, tots alhora. M’agraden els grups reduïts, familiars, cooperatius. Català? Mmm… Per què no? 

El català és una llengua que pensem que sabem, però és molt més que saber dir bon dia i bona nit. Pensem que sabem pronunciar les seues obertes i les seues esses sonores, però més tard descobrim que no són els únics fonemes diferents del castellà. I te n’adones abans de descobrir que la ll és més difícil de pronunciar que l’anglés de Liverpool.

Professora de valencià? Vaig pensar. Per què no?

Vaig patir. Moltíssim. Quan arribem a un cert nivell, no pensem que una llengua tan propera i tan familiar ens costaria tant d’assimilar i de perfeccionar. Has de submergir-te en un món medieval que et queda molt llunyà, a uns VII segles de distància, i això sense comptar amb els nostres grans trobadors. Fa una mica de por enfrontar-se amb una llengua tan antiga; més que por, vertigen. Però ho superes. I t’agrada. I en vols més. 

Els professors de la carrera, encara que no pugues ni veure algun d’ells ni en pintura, t’ensenyen a estimar el que hi ha, el que tenim, el que és nostre. Encara que hages odiat amb tota la teua ànima aquella assignatura en què havies de traduir els nostres grans clàssics, quan arribes a casa, tens curiositat per saber-ne més i més. I, al cap i a la fi, els has d’agrair que t’hagen introduït en eixe món. Però no sols en el món literari: també en la llengua, en la cultura, en la història. Estimes les peculiaritats de cada poble, les fas teues i les estudies. T’emociones quan descobreixes d’on provenen certes paraules, quan te n’adones que allò que tu dius, que sembla que està “malament dit”, és perfecte. I si ara no, almenys en l’època medieval era el més normal del món.

I del que més orgullosa estic de la meua carrera, és que no solament et fas un friki de la llengua, de la literatura i la cultura. El més important, és que aprens a formar un gran equip. Tot allò que possiblement no ens han ensenyat durant l’educació secundària, ho hem aprés en quatre anys de carrera. La solidaritat, la companyonia, el fet de fer-nos més forts enfront les adversitats, de treballar tots junts, en grup, a fer-nos una pinya. Ens han ensenyat a respectar-nos, a valorar i comprendre la diversitat, a emocionar-nos quan coneixem la gran quantitat de paraules que cada poble utilitza per a una mateixa realitat. I aprendre-les i aplicar-les quan anem a eixos pobles, i voler integrar-nos-hi. I és que, ens encanta jugar a fingir que som barcelonins, mallorquins, valencians, o qualsevol germà que presente peculiaritats diferents a les nostres. Ens emociona sentir la nostra llengua allà on insisteixen a dir que ha desaparegut, quan trobem persones majors que tenen una pronúncia i un lèxic exquisits. I ens encanta anar per ahi preguntant ‘Ei, i tu com li dius a això?’. Perquè ho estimem, i perquè tenim la necessitat de continuar sabent més coses, i fer-nos més grans, gràcies a la llengua, la literatura i la cultura.

I ara, la pregunta és: què té açò a veure amb la pregunta ‘Per què vols ser professor’? Doncs és ben fàcil. El primer objectiu a l’hora de fer una carrera com aquesta és, gairebé al 95%, la docència. No obstant això, a mesura que estudies i comences a investigar, te n’adones que no és l’única opció, que hi ha coses més enllà de fer classe a uns adolescents hormonats i desesperats per sortir al carrer i viure. I jo sóc una d’aquestes persones que volen descobrir què és el que hi ha més enllà de passar tota la vida en un centre, sent la titella del sistema educatiu, que canvia segons el desig de cada polític. Vull i necessite descobrir-ho. I si és fora d’aquestes fronteres, millor. Vull saber fins on pot arribar el català, fins on pot arribar la nostra cultura. I vull demostrar que, fora d’aquestes fronteres, l’odi cap a allò que considerem i fem nostre no existeix. I si no ens odien els de fora, per què en han d’odiar els de dins?

Per què vull ser professora?

Ara mateix, no ho sé. I potser no ho sabré

fins que no transcórrega una llarga,

llarga temporada.

PD: Aquesta pregunta té a veure amb el gran Màster de Professorat d’Educació Secundària, que ja ens han fet unes trenta vegades, i ja era l'hora d'escriure'n. Del màster, no n’he volgut parlar, perquè no en trauria res de bo, i acabaria llençant foc pels queixals. M’han llevat les poques ganes que em quedaven de ser professora d’institut. L’única cosa de la qual em puc sentir orgullosa és de la petita experiència a l’aula, i del pensament crític que estem creant al voltant de sistema educatiu. Per la resta, són diners que han anat, directament, a la brossa.

Què esperar quan...

... en una mateixa classe hi ha més de 30 alumnes.
... entre eixos 30 alumnes hi ha 4 estrangers que no ens entenen.
... entre eixos 30 alumnes hi ha xiquets amb problemes de comportament, problemes psicològics, problemes personals (i un llarg etcètera).
... no tots els alumnes aprenen de la mateixa manera.
... és impossible donar-los un ensenyament individualitzat.
... tots han d'aprendre de la mateixa manera, perquè una persona amb 30 adolescents no pot ser capaç de dividir 55 minuts (teòrics) entre més de 30 alumnes. És totalment impossible.
... als adolescents els importa una merda el que els estàs dient.
... la societat els fa pensar que el valencià no serveix per a res.
... la societat els fa creure que parlar en valencià és una falta de respecte.
... després de tants anys, cometen les mateixes errades, una i mil vegades més, encara que els corregisques i els dones solucions.
... el professor arriba a classe puntual, perd 5 minuts mentre els alumnes seuen, en perd 5 més mentre els fa callar, 5 més amb queixes d'açò no ho entenc, d'açò no ho vull fer, i 5 més abans de sonar el timbre, perquè tots s'estan preparant per a eixir. Això, sense comptar les constants interrupcions d'uns i d'altres.
... tots els alumnes continuen parlant en castellà, encara que estiguen en classe de valencià.
... l'alumnat contesta "yo no sé hablar valenciano", després d'haver llegit un text de manera excel·lent.
... no volen/no els agrada llegir.
... no treballen a casa, no repassen, ho deixen tot per a l'últim moment, o se'ls "obliden" les coses.
... la realitat d'un centre és molt diferent a aquella tan idealitzada que t'han anat dibuixant en un màster que t'ha costat 1000€ i t'està servint de ben poc.
... el centre no té els recursos adients perquè poses en pràctica allò que has aprés.
... no tens recursos per a una aplicació mínima de les TIC (però t'ensenyen a fer-ho tot mitjançant ordinadors).
... no pots motivar els alumnes amb noves tècniques, perquè continues sense recursos.
... els alumnes esperen de tu alguna cosa més que un llibre i unes activitats a la llibreta, però no els ho pots donar perquè, una vegada més, no tens recursos.
... a la universitat, tot ho has fet per ordinador, i has de tornar al llapis i al paper, perquè a l'aula solament tindràs un projector (si tens sort), però cap ordinador (o un per a compartir entre tres o quatre professors més).
... la realitat del centre no té res a veure amb allò que ells diuen d'ells mateixos, quan els objectius i les línies d'actuació no concorden amb el que hi ha escrit.

Què esperar quan ocorre tot això, en conjunt, en un mateix lloc?
Quina educació volem donar als nostres adolescents?
Què passa quan la realitat no s'identifica amb el que hem aprés?
Què ocorre amb la gran idea de l'atenció a la diversitat, si no disposem de recursos suficients per a dur-la a terme?
No hi ha recursos, no hi ha temps, no hi ha diners, no hi ha personal.

Aquesta és la meua reflexió. No com a professora, sinó com a alumna en pràctiques que ha observat, durant un simple mes, la realitat a les aules de l'educació pública. No sóc una experta, tampoc una inspectora, però no cal ser-ho per a obrir els ulls i començar a donar la cara pels joves que formaran la societat d'un futur molt, molt pròxim.

Cal que lluitem per ells. Per ells, i pels que vindran.

Mal de molts...

Esta vesprada, les classes semblaven inacabables. Al carrer, fred i plugim; a l’interior, la calefacció a una temperatura pròpia de l’estiu il·licità. Amb la calor, et lleves el mocador del coll, però de seguida torna el fred, i una vegada més, te l’has de posar i callar. Mentre que els companys i el professor parlen i fan exposicions, jo em passe la vesprada interrompent amb esternuts i sonant-me. La taula ja no és taula, és un bosc de mocadors banyats i en forma de pilota o, més aviat, de bombes contagioses. Desitjava que els meus companys estigueren preparats i immunes enfront els meus atacs pro-gripals.

I des del llit, la cosa no canvia molt. No sé quin pijama posar-me: uns em donen calor, d’altres em semblen massa fins. Bé, un combinat, i prou. L’ibuprofé que em prenc abans de gitar-me em descendeix per la gola amb esforç. S’hi arrossega, i sembla que la pastilla és més grossa que l’orifici. Aigua, aigua, aigua. Empeny. Sembla que ja arriba al final del camí. Ara, crec que ja puc jeure al llit.

Ara, què? Sent que estic bullint. Si poguera mirar-me a l’espill, de segur que em veuria encarnà(1). Els ulls em pesen, em ploren. El nas… El nas és un món a part. No sé si és nas o gotera. La tauleta de nit té un aspecte similar a la taula de classe, però sense el perill de contagiar els companys. El llibre, les ulleres i el mòbil no crec que arriben a refredar-se. Però la cosa no acaba ací: baix del coixí, els mocadors també festegen. Ufff, quina calor… fora mantes. Espera, no. Fred. Tapa, tapa! I així successivament, durant tota la nit.

Quan sembla que hi arriba la pau, la relaxació, el silenci… Quan tothom sembla dormir plàcidament als seus respectius llits, i fins i tot els pots sentir roncar… Quan inclús escoltes alguns sons esporàdics del carrer… Llavors arriba el teu final apoteòsic. Arriba l’esternut que despertarà tots els veïns; eixe esternut que, quan acaba i et neteges nas i boca, farà l’efecte de somnífer. I així et quedes, relaxada, durant els pròxims trenta minuts.

Passat els aquests minuts de treva, comencem de zero.

(1) Cliqueu sobre la imatge per a més informació sobre encarnà (encarnat, -ada).

Santa Pola, vent de flors...

Hui, oficialment, ja és hivern. I jo em pregunte: on?

Tinc la sort -o la desgràcia, segons per a qui- de viure sota un microclima extraordinari. Per als seguidors no paisans, us posaré en situació.

Sóc de Santa Pola, una vila al sud del País Valencià, envoltada de ciutats clau com Elx o Alacant. Som coneguts pel peix (i la gastronomia en general), per la sal, per l'esport i pel turisme de sol i platja. Però, sobretot (i si no, pregunteu a la gran colònia estrangera), som coneguts pel clima, tan espectacular com -quasi- invariable.

A 22 de desembre de 2013, i sense caure'ns cap euret del famós i ja acabat sorteig (ni Gordo, ni flaco), tenim la magnífica temperatura de 17ºC a la una del migdia. Un sol del caralho, i ni una ràfega de vent (per ara). Cel ras. I ja tocava, després de dia i mig de pluja, que és el màxim que tindrem fins Déu sabrà quan.

Els santapolers no sabem viure sota la pluja. Ens sembla un fet gairebé insòlit. Podria comptar amb els dits d'una sola mà els dies de pluja que tenim a l'any. I potser me'n sobrarien. És per això que, en caure quatre gotes, ens tanquem a casa, baixem les persianes, i ni una ànima als carrers.

No podem. Estem acostumats al bon temps i, sobretot, al sol. Se'ns fa estrany eixir al carrer i no haver de posar-nos les ulleres de sol. M'aposte el que vulgueu que, durant l'hivern, tot santapoler mai no amaga al fons de l'armari les camisetes d'estiu (almenys la màniga curta). No ens fiem gens del temps. Sabem que un diumenge qualsevol de desembre, de gener o de febrer, eixirem a fer una volta i ens asfixiarem amb l'abric i la bufanda (i no en parle abans de desembre ni després de febrer...).

I és que, al meu poble, no fa fred: fa frescoreta. Fred fa a Castalla, a Alcoi, a Onil. Però a Santa Pola no coneixem el fred. No sabem pràcticament què és això d'estar a zero graus, i molt menys a sota zero. Ací el que ens gela i el que ens fa suar és la humitat de la mar. La nostra mar, que ens protegeix del fred i de la calor insuportables. La mar que estimem, la que ens ha dotat de personalitat, la que ens dóna treball i de menjar.

Som molt poques les viles que podem gaudir d'aquest esplèndid microclima que ens dóna la Mediterrània. I és que, Santa Pola, és el xicotet paradís de la mar.

El canvi de color del cel és cosa de la càmera!

I en arribar la nit...

Bona nit; totes ho són.

I és que, és el moment del dia que més aprofitem. Les millors coses de la vida sorgeixen de nit (i les pitjors, de vegades, també). Sentiments a flor de pell. El cap reflexiu. Un llit que ens espera atractiu. Les idees volen i revolen pel nostre cap, pensaments, reflexions, proposicions... De segur que molts poetes van escriure els seus millors versos de nit, sota la llum d'una espelma, sense cap més companyia que una ploma i un paper en blanc. I és que la nostra ment, cada nit, es això: un paper en blanc que ens demana que l'emplenem.

No us ha ocorregut alguna vegada que, en gitar-vos, us venen al cap unes idees increïbles per a eixe treball que heu de lliurar la setmana pròxima? O visualitzeu el regal perfecte que porteu dies i dies pensant, per a un aniversari molt esperat? Què heu fet, doncs? Us heu llevat del llit alguna vegada per a escriure aquestes idees en un paper? Ho admet: jo sí. Sempre em venen idees quan em gite. I acabe encenent l'ordinador, o agafant boli i paper, i escrivint tot allò que em ve al cap.

Tots hauríem de tindre en la tauleta de nit, juntament amb la lectura diària, una llibreta d'idees nocturnes. Per què no? Uns papers on solament escriguérem allò que se'ns ocorre quan ens desvetllem, quan encara no hem pogut tancar els ulls, quan la finalitat del coixí no és fer de consultor, sinó d'ajudant del nostre cervell en la construcció de pluges d'idees i mapes conceptuals. No podem deixar que aquestes idees se'ns escapen sense cap raó (perquè, d'alguna manera, han arribat a nosaltres, i no han de passar desapercebudes).

Perquè és a la nit, com ja he dit, que ocorren les millors coses. Les converses d'hores i hores amb els amics, amb una cervesa a la mà. Les lectures davant el foc, quan al carrer fa un fred que pela. Els jocs entre llençols, i la besada abans de dormir. Tantes i tantes coses que segur que se'ns escapen.

La nit és, sense cap dubte, el meu moment preferit del dia. Tanqueu els ulls, i deixeu-vos dur. Somieu.

Bona nit.

Frega que te frega, la muntanya sencera

Esteu farts d'anar sempre als mateixos llocs a conéixer gent? Cansats d'anar a bars, discoteques, esdeveniments de qualsevol tipus? Les xiques, fartes de mudar-vos, pintar-vos la cara de colors que ja ni imagineu, i entrar dins de vestits en què pensàveu que ja no hi cabríeu? Doncs bé: hui, us propose una nova manera de fer-se conéixer.

Aquesta entrada, primer de tot, va dedicada a mon tio, que em va donar aquesta brillant idea. Fa uns dies, ens vam anar a fer senderisme ací al costat, a la serra de Mariola, des de la localitat d'Agres. Vam començar a pujar costera cap amunt, una costera ampla, plena de neu, molt divertida (divertida en el fet que, amb la neu i el gel, tots vam caure, almenys, una vegada -excepte la gossa). Vam trobar algunes persones pel camí: algun hola, bon dia, d'atres aneu amb compte, que caureu!, un d'on veniu?, entre d'altres rialles i competicions per veure si avantatjàvem als qui anaven per davant. Fins ací, tot tan normal.

Però, en arribar ací...

Atenció! Açò no és Mariola!

Ja us ho avance: la muntanya és un lloc ideal per a lligar. I vosaltres pensareu: Què? Com? No... Què? Espera... Com? Què dius? Sí, ho sé, és difícil de comprendre quan anem de roba fins al coll, i semblem una ceba amb tanta capa. Despentinats, o amb barret. Amb jerseis de coll inacabable, o amb bufandes que solament deixen veure el nas i els ulls. Llavors? Deixem-ho en què no és, precisament, qüestió de vestimenta... 

Fixeu-vos bé en la imatge. Quantes persones poden cabre en eixe sender? I no vull dir en filera, sinó en un mateix punt. Efectivament: una. I amb quantes persones pots creuar-t'hi? També, efectivament: amb moltes. Ací comença la gràcia. La pregunta per a aquells que encara es pregunten com poden lligar en un sender de muntanya: amb quantes persones desconegudes us fregareu, en aquest camí tan estret, sense aquella excusa de "m'hi arrimaré a veure si cola..."? Ens en vam adonar quan, de fet, l'únic que vam fer a part de caure amb el gel, va ser fregar-nos amb gent desconeguda. [UN INCÍS: aquest fregar no té res a veure amb l'accepció que té en certs llocs en relació a 'mantenir relacions sexuals'!!! Que ja vos veig a més d'un/una emocionant-vos!]. 

Doncs sí, senyores i senyors, amb aquesta excusa no provocada coneixereu molta gent. I no haureu de dur begudes a la mà, ni fer-vos els alcohòlics. No haureu d'anar mudats com si s'acabara el món, ni mostrant-ho tot. Ni pintades com si Homer Simpson us haguera disparat amb l'escopeta maquilladora. Adéu sabates de taló. Adéu litres i litres de laca i espuma. 

Qui sap si acabareu l'ascens a la muntanya amb la persona amb qui us heu fregat. Qui sap si descendireu amb ella, si vos convidarà a un cafè, i si entrareu en calor més tard. Això, ja és cosa vostra. Jo solament us done opcions per a desfer-vos de les discoteques, els bars, els ambients excessius. I, a més, fareu esport, respirareu aire pur, i us mantindreu en forma! 

Algú s'apunta, a una excursioneta? ;)

La vida als teus ulls

De sobte, ens vam trobar. Com el raig que cau enmig la mar una nit de tempesta, sense esperar-ho. Ell s'apropava, jo el mirava.
No era normal. No era un home qualsevol. Em quedaria amb una descripció breu i contundent: era un déu grec. No tenia res a envejar a aquells prínceps perfectes que Disney s'enderia a ficar-nos al cap, aquells personatges que totes sabem que són ficticis, però que no perdem l'esperança de trobar. Tenia els ulls blaus, ni grans, ni menuts. Simplement perfectes. Eixa classe d'ulls en què ens submergiríem, i d'on mai tornaríem a eixir. Hi romandríem tota la vida, si fóra possible. Ulls que ho diuen tot. Que enamoren. Ulls que no podríem oblidar mai més: apareixen en somnis, i fins i tot quan estem despertes, inevitablement. Mai m'havia trobat amb una mirada tan penetrant, tan dolça, tan sensual. Totes les sensacions possibles, expressades en un gest tan senzill.
«Mai perdré de vista aquests ulls -em vaig dir-. Es creuaran amb els meus cada matí, cada nit, cada dia de la meua vida». I encara romanen al meu davant. No sóc persona que trenca promeses. Eixos ulls blaus, en certa mesura, ja són meus.
No em calen vistes a la mar. Enfront de tu, ja tinc tot el que paga la pena veure.