La vida continua, o això diuen...

Hi ha una pregunta que tot estudiant es fa quan acaba els seus estudis: «I ara, què?». Sentim un buit gegant a la panxa, com si s’acabara el món, com si ens llençaren dins una gàbia plena de lleons famolencs. Deixem enrere tota una vida, tota una manera de viure i de veure el món (com la llengua mateixa).«I ara, què?».

En un quart de segle, la majoria de nosaltres l’única cosa que hem fet en la nostra vida ha sigut estudiar. Anar a escola, a l’institut, graduar-nos, estudiar una carrera, estudiar un màster. «I ara, què?». Si pràcticament no sabem fer una altra cosa! I els que s’especialitzen en una branca en concret, què fem? No hi ha oposicions, no tenim experiència d’anys i panys… En realitat, no tenim res, simplement som uns sabuts sobre certs aspectes de la vida, tan importants com són la llengua i la literatura, els trets d’una cultura en concret. Els que volen ser professors de veritat, estudiaran més i més, com de costum, i esperaran que arribe el dia que es convoquen oposicions. I els que no… «I ara, què?». 

Alguns encara ni tan sols sabem què volem ser. Això sí, sabem el que NO volem. Ho tenim clar, molt clar. Tan clar, que hem acabat cansats, esgotats, aixafats… Amb una desmotivació més gran que el fracàs de màster que hem tret endavant. Desil·lusió, desencantament, pèrdua.

«I ara, què? Cap a on anem? On busquem?». Tant de bo que pagaren per absorbir llibres, per estimar les lletres, per ser curiosos i reflexius. Tant de bo…

A tots aquells que acabeu d’acabar la vostra carrera d’estudiants, que esteu perduts, que també us pregunteu «I ara, què?». A tots vosaltres, us desitge molta sort, que trobeu el que busqueu; i si no sabeu què busqueu, que ho esbrineu. Que tot arribarà, que hem d’anar amb l’optimisme a la cara i al cor. Sense presses, a poc a poc, reflexionant i redescobrint-nos, perquè al cap i a la fi, és la nostra vida, el nostre camí personal, la nostra FELICITAT.

Què esperar quan...

... en una mateixa classe hi ha més de 30 alumnes.
... entre eixos 30 alumnes hi ha 4 estrangers que no ens entenen.
... entre eixos 30 alumnes hi ha xiquets amb problemes de comportament, problemes psicològics, problemes personals (i un llarg etcètera).
... no tots els alumnes aprenen de la mateixa manera.
... és impossible donar-los un ensenyament individualitzat.
... tots han d'aprendre de la mateixa manera, perquè una persona amb 30 adolescents no pot ser capaç de dividir 55 minuts (teòrics) entre més de 30 alumnes. És totalment impossible.
... als adolescents els importa una merda el que els estàs dient.
... la societat els fa pensar que el valencià no serveix per a res.
... la societat els fa creure que parlar en valencià és una falta de respecte.
... després de tants anys, cometen les mateixes errades, una i mil vegades més, encara que els corregisques i els dones solucions.
... el professor arriba a classe puntual, perd 5 minuts mentre els alumnes seuen, en perd 5 més mentre els fa callar, 5 més amb queixes d'açò no ho entenc, d'açò no ho vull fer, i 5 més abans de sonar el timbre, perquè tots s'estan preparant per a eixir. Això, sense comptar les constants interrupcions d'uns i d'altres.
... tots els alumnes continuen parlant en castellà, encara que estiguen en classe de valencià.
... l'alumnat contesta "yo no sé hablar valenciano", després d'haver llegit un text de manera excel·lent.
... no volen/no els agrada llegir.
... no treballen a casa, no repassen, ho deixen tot per a l'últim moment, o se'ls "obliden" les coses.
... la realitat d'un centre és molt diferent a aquella tan idealitzada que t'han anat dibuixant en un màster que t'ha costat 1000€ i t'està servint de ben poc.
... el centre no té els recursos adients perquè poses en pràctica allò que has aprés.
... no tens recursos per a una aplicació mínima de les TIC (però t'ensenyen a fer-ho tot mitjançant ordinadors).
... no pots motivar els alumnes amb noves tècniques, perquè continues sense recursos.
... els alumnes esperen de tu alguna cosa més que un llibre i unes activitats a la llibreta, però no els ho pots donar perquè, una vegada més, no tens recursos.
... a la universitat, tot ho has fet per ordinador, i has de tornar al llapis i al paper, perquè a l'aula solament tindràs un projector (si tens sort), però cap ordinador (o un per a compartir entre tres o quatre professors més).
... la realitat del centre no té res a veure amb allò que ells diuen d'ells mateixos, quan els objectius i les línies d'actuació no concorden amb el que hi ha escrit.

Què esperar quan ocorre tot això, en conjunt, en un mateix lloc?
Quina educació volem donar als nostres adolescents?
Què passa quan la realitat no s'identifica amb el que hem aprés?
Què ocorre amb la gran idea de l'atenció a la diversitat, si no disposem de recursos suficients per a dur-la a terme?
No hi ha recursos, no hi ha temps, no hi ha diners, no hi ha personal.

Aquesta és la meua reflexió. No com a professora, sinó com a alumna en pràctiques que ha observat, durant un simple mes, la realitat a les aules de l'educació pública. No sóc una experta, tampoc una inspectora, però no cal ser-ho per a obrir els ulls i començar a donar la cara pels joves que formaran la societat d'un futur molt, molt pròxim.

Cal que lluitem per ells. Per ells, i pels que vindran.