La vida continua, o això diuen...

Hi ha una pregunta que tot estudiant es fa quan acaba els seus estudis: «I ara, què?». Sentim un buit gegant a la panxa, com si s’acabara el món, com si ens llençaren dins una gàbia plena de lleons famolencs. Deixem enrere tota una vida, tota una manera de viure i de veure el món (com la llengua mateixa).«I ara, què?».

En un quart de segle, la majoria de nosaltres l’única cosa que hem fet en la nostra vida ha sigut estudiar. Anar a escola, a l’institut, graduar-nos, estudiar una carrera, estudiar un màster. «I ara, què?». Si pràcticament no sabem fer una altra cosa! I els que s’especialitzen en una branca en concret, què fem? No hi ha oposicions, no tenim experiència d’anys i panys… En realitat, no tenim res, simplement som uns sabuts sobre certs aspectes de la vida, tan importants com són la llengua i la literatura, els trets d’una cultura en concret. Els que volen ser professors de veritat, estudiaran més i més, com de costum, i esperaran que arribe el dia que es convoquen oposicions. I els que no… «I ara, què?». 

Alguns encara ni tan sols sabem què volem ser. Això sí, sabem el que NO volem. Ho tenim clar, molt clar. Tan clar, que hem acabat cansats, esgotats, aixafats… Amb una desmotivació més gran que el fracàs de màster que hem tret endavant. Desil·lusió, desencantament, pèrdua.

«I ara, què? Cap a on anem? On busquem?». Tant de bo que pagaren per absorbir llibres, per estimar les lletres, per ser curiosos i reflexius. Tant de bo…

A tots aquells que acabeu d’acabar la vostra carrera d’estudiants, que esteu perduts, que també us pregunteu «I ara, què?». A tots vosaltres, us desitge molta sort, que trobeu el que busqueu; i si no sabeu què busqueu, que ho esbrineu. Que tot arribarà, que hem d’anar amb l’optimisme a la cara i al cor. Sense presses, a poc a poc, reflexionant i redescobrint-nos, perquè al cap i a la fi, és la nostra vida, el nostre camí personal, la nostra FELICITAT.

Des de sempre, i per a sempre: t'estime

No recorde el dia que vam contactar per primera vegada. Potser era massa xicoteta, potser no m'hi arriba la memòria. Del que estic cent per cent segura és que, des d'aquell primer moment, sabíem que estàvem fets l'un per a l'altre.

No recorde com vas aparéixer el primer dia, ni què em deies, ni què volies expressar. Segurament alguna il·lusió, alguna historieta entretinguda o com seria un món diferent al nostre. M'omplies de somnis, de diversió i entreteniment. M'ensenyaves a estimar, a comprendre, a valorar les xicotetes coses de la vida (de la meua, i de la teua).

Amb els anys vam anar creixent, junts. De vegades ens obligaven a trobar-nos, i moltes d'aquestes vegades ni tan sols m'agradaves. En alguna ocasió, fins i tot, arribàrem a ser enenmics, i potser ni et feia cas: no m'agradava com havies canviat, ni com havies arribat a mi. Segurament la pressió que d'altres posaven sobre nosaltres ens va fer distanciar-nos.

Però tornàrem a créixer, de la mà. Podia trobar-te a casa, on menys ho esperava, i omplies els meus moments de soledat i confusió, de desesperança i desànim. I com jo, tu també creixies, d'una altra manera. T'omplies més i més, et feies més gros, però no m'importava. T'estimava igual, o més, perquè em feies evadir-me del meu món durant molt més temps, una estona que podien ser dies, setmanes o mesos.

I vas continuar amb mi més profundament. Vas entrar al meu interior, em vas arribar al cor i et vaig voler conéixer en tots els sentits possibles. Vam passar quatre anys emocionants, d'estima i odi de vegades, però cada cop que ens enfrontàvem d'una manera analítica, volia saber-ne més i més. Mai no podria avorrir-te.

Ara que ja et conec com jo vull, em deixes estimar-te, fer de tu el que vull, fondre'ns en un sol cos, viure en una sola ment. I ara més que mai, sé que sempre aniràs amb mi, que mai m'abandonaràs, que vindràs a buscar-me sempre que et necessite, i quan no també. Que continuaràs mostrant-me nous móns, noves cultures, noves llengües, noves maneres d'estimar(-te). Em submergiràs en d'altres maneres de pensar, en d'altres maneres de viure i veure la realitat que ens envolta, en d'altres cossos i d'altres ulls, en d'altres cors.

Aquesta és la nostra història, estimat llibre, estimades lletres. I hui, per Sant Jordi, i pel vostre dia, vull dedicar-vos la meua estima.

Perquè sempre sereu part del que jo sóc.

Gràcies.