La vida continua, o això diuen...

Hi ha una pregunta que tot estudiant es fa quan acaba els seus estudis: «I ara, què?». Sentim un buit gegant a la panxa, com si s’acabara el món, com si ens llençaren dins una gàbia plena de lleons famolencs. Deixem enrere tota una vida, tota una manera de viure i de veure el món (com la llengua mateixa).«I ara, què?».

En un quart de segle, la majoria de nosaltres l’única cosa que hem fet en la nostra vida ha sigut estudiar. Anar a escola, a l’institut, graduar-nos, estudiar una carrera, estudiar un màster. «I ara, què?». Si pràcticament no sabem fer una altra cosa! I els que s’especialitzen en una branca en concret, què fem? No hi ha oposicions, no tenim experiència d’anys i panys… En realitat, no tenim res, simplement som uns sabuts sobre certs aspectes de la vida, tan importants com són la llengua i la literatura, els trets d’una cultura en concret. Els que volen ser professors de veritat, estudiaran més i més, com de costum, i esperaran que arribe el dia que es convoquen oposicions. I els que no… «I ara, què?». 

Alguns encara ni tan sols sabem què volem ser. Això sí, sabem el que NO volem. Ho tenim clar, molt clar. Tan clar, que hem acabat cansats, esgotats, aixafats… Amb una desmotivació més gran que el fracàs de màster que hem tret endavant. Desil·lusió, desencantament, pèrdua.

«I ara, què? Cap a on anem? On busquem?». Tant de bo que pagaren per absorbir llibres, per estimar les lletres, per ser curiosos i reflexius. Tant de bo…

A tots aquells que acabeu d’acabar la vostra carrera d’estudiants, que esteu perduts, que també us pregunteu «I ara, què?». A tots vosaltres, us desitge molta sort, que trobeu el que busqueu; i si no sabeu què busqueu, que ho esbrineu. Que tot arribarà, que hem d’anar amb l’optimisme a la cara i al cor. Sense presses, a poc a poc, reflexionant i redescobrint-nos, perquè al cap i a la fi, és la nostra vida, el nostre camí personal, la nostra FELICITAT.

Tremolors tràgics en tren

Calfreds. Pèls de punta.
La notícia d'anit ens ha deixat a tots bocabadats. Qui anava a imaginar, durant un dia de festa, una tragèdia d'aquesta magnitud? No puc ni veure les imatges, em pose més que malalta... Pensem en les vides que han acabat, els somnis que no es faran realitat, les persones que no tornaran a veure's... Il·lusions trencades, famílies trencades, tot un món trencat, ara mateix.

M'imagine moltes històries que podrien haver sigut les dels viatgers. I m'imagine una en concret, que ens podria haver ocorregut a qualsevol de nosaltres. M'imagine una mare i una filla. La filla, jove i amb molta vida per davant, vol anar-se'n a Santiago amb uns amics, a casa d'una altra amiga, per a gaudir d'unes festes que mai ha viscut. La mare, com tota mare responsable, dubta, i decideix negar-li el viatge (que és molt jove, que li pot ocórrer qualsevol cosa, que el viatge és molt llarg, que la ciutat és molt gran...). La filla, com totes les filles del món, es queixa, s'enfada, plora, li ho demana mil vegades per favor, però la mare continua amb la negació rotunda i absoluta, sense cap possibilitat de negociar.

Però, com a filla insistent i inconformista, no descansa fins aconseguir el que vol. Al dia següent, prepara una motxilla amb un parell de drapets, el carregador del mòbil i uns auriculars. És clar, ella ja tenia els bitllets de tren comprats des de feia tres dies. Al migdia, després de dinar, s'alça de la taula, li planta cara a la mare, i li diu que se''n va, i que tant li fa si la deixa com si no. Que ella vol anar-se'n amb les amigues, que aniran a per elles l'amiga compostel·lana i la seua família, que no patiran cap problema, que el tren va directe.

I la mare, què podria dir? La filla ja ho havia dit tot. I amb mala gana, mal cos i discussions, dos besets i cop de porta. L'una, se n'anirà contenta, amb els amics que l'esperen al cantó del carrer, il·lusionats pel viatge i les noves festes que els esperen. L'altra, romandrà a casa, de mala llet, preocupada per la filla, pensant què li dirà quan hi torne dos dies després.

La resta de la història, ens la podem imaginar. Ningú no arribarà, ni a la nova ciutat, ni de tornada a casa. No hi haurà temps per a comiats. I així se'ns quedarà el cos, pensant en més de 70 històries que potser no coneixerem, però que ens podem imaginar. I una com aquesta ens podria ocórrer a qualsevol de nosaltres.

Què podem aprendre d'aquestes tragèdies? Que no hem de deixar eixir de casa les nostres filles? Que no hem d'anar en transport públic? Que mai no arribarem a crear un mitjà de transport totalment segur? No crec que hàgem d'insistir en aquestes coses. Ens juguem la vida a cada segon, tant si eixim de casa com si no, tant si anem en bus com en avió, tant si anem a soles o amb companyia. Estem contínuament exposats al risc, i això mai no ho podrem evitar. Per tant, el que podem aprendre, és que hem de viure cada segon de la nostra vida com si fóra l'últim. Hem de gaudir al màxim, gaudir dels xicotets plaers que ens donen les coses més insignificants. Hem de valorar el que tenim, lluitar per allò que volem aconseguir. Hem de deixar de protestar per tot, de viure entre problemes, de donar importància a allò que no en té cap. Valoreu, viviu, gaudiu. Perquè això ens dóna vida.



Forza Galiza. Força a tots aquells que estan patint aquesta desgràcia en primera persona. Molta força.