dimarts, 23 de juliol de 2013

Nyas, coca!

Nyas: deformació vulgar de jas, forma d'imperatiu equivalent a «pren, agafa això» (que et dono). Nyas, coca!: ho diuen els infants quan peguen una bufetada; també es diu metafòricament quan hi ha algun contratemps (Val.). Es pronuncia vulgarment nyas a Val., Ontinyent, Benissa, Miramar, Bellreguard, Palmera, Monnòver i Menorca. (DCVB)


El meu iaio tenia el malnom de "Coca". A Santa Pola, el meu poble natal, s'usa molt aquesta expressió de "Nyas, coca!". És per això que he volgut iniciar el meu bloc amb aquesta entradeta tan familiar, perquè vull que també ho siga el bloc, de familiar.

Vinc d'un poble costaner, de tradició marinera, del sud del País Valencià. No diuen que el català va de Salses a Guardamar? Doncs jo sóc d'un dels llocs més pròxims a Guardamar: Santa Pola. No tenim res a envejar a la resta de pobles o ciutats costaneres taaaan i tan turístiques. Això sí, ara, la cultura de "sol i platja" s'ha transformat en les 3P: Pipes, Passeig i Platja. Ja no s'hi mouen tants diners com fa alguns anys...

Doncs bé, sóc una filòloga catalana, del sud sudíssim del País Valencià, i amb el castellà com a llengua materna. Estrany, oi? No m'hi vaig poder resistir. Volia ser diferent, volia ser l'ovella negra -o blanca-, per què no? Ma mare és catalanoparlant de naixement. El meu avi era del camp d'Elx, i la meua àvia, de l'illa de Tabarca (sí! És una espècie en perill d'extinció!), els dos perfectament catalanoparlants, amb les seues paraulotes i expressions, amb la perfecta pronunciació de la ll, que tant ens fot als estudiants de tradició castellana. Per part de pare, el meu avi també era totalment catalanoparlant, però als fills ja els van parlar en castellà. I així va ser com, entre ma mare i mon pare, es van decidir a parlar-me en castellà. El fet que aprenguera català amb facilitat va ser gràcies al carrer i a l'escola. Sembla mentida que ara lluitem tant perquè no ens sembla suficient, però per a mi ho va ser (mireu-me ara!). No obstant això, tots sabem com està el tema, i que s'ha de continuar lluitant i posant de la nostra part perquè continue avançant l'expressió i l'educació en català.

I què significa ser filòloga catalana al sud del País Valencià? Significa aconseguir moltes coses positives, però rebre'n moltes de negatives. Són moltes les lloances que he pogut rebre perquè, sent castellanoparlant, he arribat a ser filòloga catalana (lloances, com podeu imaginar, per part de les persones que són amigues de la llengua i la cultura catalanes). D'altra banda, com tothom podria esperar, arriba l'hora de les típiques preguntes i hipotètiques afirmacions: "¿Por qué filología catalana? ¿No había filología valenciana?"; "Seguro que eres del barça"; "¿Eres independentista?"; "¡Uuuuh, qué radical!"; "Eso no sirve pa' na', es una lengua muerta"; "El catalán y el valenciano no son lo mismo, el catalán no se entiende", i un llarg etcètera que, al cap i a la fi, acaben per avorrir-te. I arriba el moment que deixes de discutir, perquè te n'adones que no paga la pena.

Ací, la vida en català és prou difícil. I més quan has tingut mitja vida com a castellanoparlant, quan tothom t'ha parlat sempre en castellà. Ara em veig ofegada quan parle en català amb aquells catalanoparlants que em parlaven en castellà. No saben respondre'm en català, xe! Els costums, que no es poden canviar...

I aquesta filòloga catalana del sud sudíssim del País Valencià és una enamorada de la magnífica ciutat de Barcelona. Me'n vaig enamorar, i no puc fer res per oblidar-la. Somie que arribarà l'hora que hi aconseguiré un treball, i que els meus esforços hauran pagat la pena. I continuaré enamorada de Barcelona. Per això també he volgut fer-li un xicotet homenatge, i dedicar-li la portada del meu bloc: la façana amb un dels cal·ligrames més famosos de Salvat-Papasseit, que em va enlluernar des del moment que el vaig descobrir.


I amb aquesta entrada de presentació, inicie el meu camí com a bloguera. No sé sobre què escriuré, ni amb quina freqüència ho faré, però el que sé és que vull escriure, vull expressar-me, vull debatre i queixar-me. I sobretot, parlar de llengua i escriure en aquesta llengua tan bonica i perfeta. Perquè per a això la tenim, per a usar-la.

Mar.

2 comentaris:

  1. Felicitats Mar, per este pas, coneixent ton pare i a ta mare segur que escriuràs i molt.

    Per cert com has comentat que vols debatre i queixar-te, vaig a fer-te una queixa, em pareix perfecte que t'enamore Barcelona, però almenys en el teu primer post podries haver anomenat al teu poble, que efectivament està al sud del País València, i s'anomena Santa Pola

    Anime bloguera.

    ResponElimina
  2. De fet, en parle:

    "Vinc d'un poble costaner, de tradició marinera, del sud del País Valencià. No diuen que el català va de Salses a Guardamar? Doncs jo sóc d'un dels llocs més pròxims a Guardamar: SANTA POLA. No tenim res a envejar a la resta de pobles o ciutats costaneres taaaan i tan turístiques. Això sí, ara, la cultura de "sol i platja" s'ha transformat en les 3P: Pipes, Passeig i Platja. Ja no s'hi mouen tants diners com fa alguns anys..."

    De tota manera, tinc molt i molt de temps per a parlar de Santa Pola, açò ha sigut solament una presentació :)

    Gràcies pels ànims, per les felicitacions i per fer-te'n seguidor!

    ResponElimina