dimecres, 23 de setembre de 2015

Records d'aniversari emigrant

Un any i dotze dies.

Això és el que fa que vaig deixar ma casa i vaig començar l'aventura que, fins avui, no sabia com de gran seria. Com em faria veure les coses amb un altre color. Com em canviaria personalment i com em faria madurar i estimar més del que estime.

Encara recorde com em tremolava el cos l'onze de setembre de l'any passat. Com plorava per deixar ma mare i mon pare a soles, per primera vegada. I acomiadar-me del meu gos, d'allò més complicat. Un animalet que de vegades volia assassinar per fer-me matinar cada dia, però que sense ell, encara hauria sigut una sedentària per molts anys més. Però el més dolorós, com sempre, són les llàgrimes de la mare.

-I per què te'n vas, filla? On seràs millor que a casa?
-I qui em donarà diners per a viure, mama?

No ho sabia ni jo. Perquè l'estimat tenia un bon treball, un doctorat que aconseguir, uns anys de bona vida assegurada. I jo? A l'aventura. Perquè m'apetia, perquè estava cansada de ser una cambrera a un restaurant llardós, treballant més hores que un negre, i cobrant quatre duros (com, segurament, la majoria de la gent, amb estudis o sense). I em quedava a soles, amb l'amor a l'estranger i patint amb la calor de l'agost alacantí. No hi havia millor escapatòria que la que tenia al davant.

Tot és difícil. Tot és difícil la primera vegada que deixes ta casa, la teua família, les teues amistats i els teus costums. És difícil, fins i tot, deixar de veure la mar i el sol que entra per la finestra. Eixe sol que t'il·lumina la cara, que et dóna vida i alegria. El sol que et fa gaudir una estoneta de qualsevol vesprada al carrer, al jardí, a la platja o al balcó, conversant amb qualsevol, amb una copeta de vi o una cervesa que, gota a gota, amara tota la taula.

Un tros de truita de la mare. Un gra d'arròs que se't cola per la camisa. Mullar el pa amb l'oli d'oliva que ha sobrat de l'amanida del migdia. Tu en pots dir "petits plaers de la vida", jo en podia dir "el meu dia a dia". Perquè arriba un dia en què tot s'acaba. Però també un altre en què tot pot començar.

I és per això que fa un any i dotze dies, tot va començar de nou. D'una manera diferent. I allò que començava és, precisament, el que ara no vull que acabe mai.

Ironies de la vida, oi que sí?

Santa Pola, Alacant




dilluns, 19 de gener de 2015

(i els mugrons que tallen vidre)

Em fan por els dies que, en córrer la cortina al matí, no hi ha ni un núvol. Això vol dir que farà fred, molt de fred. Que et poses les sabates que et poses, els peus sempre els tindràs congelats. Que dugues els pantalons que dugues, les cames seran com estalactites baix la cova. I que portes les bufandes, guants i gorres que portes, no podràs aillar-te de les corrents d'aire fred de Birmingham. El nas se t'adorm, si tanques els ulls notes el fred de les parpelles i la gola demana una treva permanent.

I, en efecte, fa un fred de por. Els carrers estan congelats, has d'anar amb compte quan camines per la vorera, perquè podries ser el protagonista de bacs al nivell de l'antic "Humor Amarillo". I notes com la gent passa d'anar a peu a qualsevol lloc i agafa l'autobús per anar fins i tot al cantó de casa.

En teoria hauria d'agrair dies de sol en aquest país, que en són pocs, però si almenys calentara... Amb el temps, aprens a gaudir de la pluja constant, i te n'adones que fins i tot fa mes "calor" quan plou. I és gràcies a tanta pluja que tot és tan verd i tan agradable. I en una ciutat tan gran i industrial com Birmingham, és increïble que pugues trobar tants parcs, tanta gespa i tanta aigua neta. I passaria hores i hores gaudint de la verdor i la llum si no fóra per aquest horrible FRED!

Bon dia i arròs al migdia!
Al meu cas, fish and tomato.

dilluns, 8 de setembre de 2014

Comiat temporal

Aquesta entrada és un fins aviat. Ha arribat l'hora del comiat a través de les xarxes socials, després dels que compartit cos a cos.

Els comiats són sempre difícils. Jo, concretament, sóc de les plorones, de les sentimentals, de les abraçades i besades, dels dinars i sopars amb familiars i amics, de les fotos a la cartera i els records al COR (els meus companys filocats sabran ben bé que açò queda redundant ;) algun dia parlarem de la paraula recordar i tot allò que ens en va ensenyar Vicent Beltran). Resumint: els comiats són també una bona excusa per a escriure.

Els comiats, a més a més, tenen un costat positiu i un altre de negatiu. Aquest últim és el que més costa deixar a una banda. En el meu cas, per exemple, deixe els meus pares, que és allò que trobaré més a faltar. M'independitze per primera vegada, i no sé de quina manera sobreviuré sense els dinars de la mama i l'estima dels dos (o dels tres, si compte amb Jazz). Ja ens veig a ma mare i a mi cuinant per l'Skype, seguint les seues receptes per a fer una paella o una truita com Déu mana. I com no, trobaré a faltar de la mateixa manera les amigues, els amics més propers i els meus companys de carrera i -gairebé- de sang. De la resta de complements, llevat de les persones, poc més trobaré a faltar, n'estic segura.

La part positiva és la més extensa. No sé ni per on començar! Oh, sí: me'n vaig d'aquest país que fa riure i plorar alhora. Aquest país que ens roba els diners i les oportunitats. Aquest país d'anti-somnis. Un país on els llicenciats, els que tenen màster, i fins i tot doctorats, han de treballar servint copes i netejant taules (un treball tan digne com qualsevol altre, per cert, però molt trist per aquells que ho han de fer per falta i obligació). He de dir que encara no he arribat al Regne Unit i ja he aconseguit un treball per anar tirant. Un treball que té a veure -per fi- amb el que he estat fent i formant-me durant cinc anys. I destaque: encara no he arribat al país, i ja tinc un treball.

Una altra part positiva, i sense voler ofendre ningú, és que, per fi, abandone el poble. I no és que em moleste el poble en sí, perquè és un lloc idoni per a viure, perfecte si busques un clima estable i calent tot l'any, perfecte si t'estimes la mar tant com jo. Com he dit en diverses ocasions, Santa Pola és un xicotet paradís del Mediterrani. Però, últimament, m'he desencantat amb la seua gent. He vist i llegit coses horribles, ofenses cap a moltes persones, xafarderies de tot tipus, sentiment d'orgull per descobrir fets espantosos, i queixes, queixes i més queixes, on els culpables som tots excepte ells mateixos. Persones que es queixen perquè no hi ha tal cosa, i quan la tenen, no queden satisfets i ja no la volen, tornant, per descomptat, a queixar-se. I més crítiques, i xafardejos, i ficar-se en la vida de tots, fins i tot amb els turistes gràcies als quals mengem i vivim, i sense els quals no seríem més que un poble de pacotilla. Volem que fora de casa nostra ens acullen com a reis i reines, però els que vénen, que s'apanyen. M'heu desencantat i desil·lusionat com a poble, però encara sort que no tots els santapolers sou iguals. Aquells que teniu vertadera estima pel nostre poble, continueu estimant-lo, continueu acollint els deforeros amb un somriure i fent que estiguen com a casa. Continueu fent del nostre un poble de tots i per a tots. Perquè eixa és la vertadera essència santapolera: que som extravertits, oberts; que tots sabem que allò que més caracteritza els pobles marítims és la calorosa manera d'acollir la gent, d'obrir els braços a tot aquell que entra a la vila. D'aquests santapolers, sí que em sent orgullosa, perquè és la Santa Pola que conec i que m'estime. Seguim la tradició, no perdem allò que és vertaderament nostre.

Més coses positives: per fi, PER FI, viuré a un lloc on plou. Estem més secs que la moixama i torrats a més no poder. No sé quantes vegades hauré parlat amb els meus amics i coneguts, i els hauré comentat que m'encanta l'hivern, que m'encanten el fred i la pluja. Ací, res de res. Adoneu-vos que estem a 8 de setembre i portem tota la setmana a més de 30ºC, amb nits sense dormir per la calor, i sense pràcticament eixir de casa pel sol que ens cau al damunt. Sempre ho he dit, que em sent com l'ovella negra del poble: em diuen Mar, no m'agrada el peix, no m'agrada la platja, no m'agrada la calor. De fet, jo estiuejava en un dels llocs més fresquets i que menys tenien a veure amb la mar, al Río Mundo, en una xicoteta aldea on podies fer la migdiada a l'ombra dels arbres al costat del riu, on vivien quatre gats comptats i on ningú s'interessava pel que feies i pel que no feies. Això era vida. [Salutacions a tots els mesoneros!!].

I, per últim, allò més positiu: comence una nova vida, al costat de qui més estime. Em mor de ganes de viure noves experiències, de conéixer noves cultures, de perfeccionar l'anglés, d'explorar nous llocs, i fer-ho amb ell. Després de quasi dos mesos de "soledat", una es torna pràcticament boja. La distància no és fàcil per a ningú, i ja és l'hora de retallar-la. No sé què em depararà la vida per allà, però estic 100% segura que l'experiència sempre porta amb ella coses molt positives, i estic preparada, totalment preparada.

Per tant, vull acabar amb un gran GRÀCIES per a tots aquells que heu dedicat uns minuts de la vostra vida per desitjar-me tantes bones coses com m'heu desitjat, uns minuts de la vostra vida per acomiadar-vos de mi i dedicar-me unes paraules. Ho agraïsc de tot cor. I hui, m'acomiade temporalment d'aquest bloc, que vaig inaugurar amb la intenció de parlar sobre temes de llengua, societat o educació, sobre fets actuals que em cridaven l'atenció, o simplement sobre coses que em venien al cap, i punt. Ara mateix, tinc en ment un altre projecte; vull escriure, des del primer dia, sobre la meua experiència com a filòloga a l'estranger. No obstant això, encara no tinc molt clar com ho faré, i per tant, aquest bloc quedarà destinat a allò que puga tenir a veure amb el català, amb l'educació i amb reflexions noves sobre aquelles coses de què he anat parlant amb anterioritat. No voldria abandonar-lo per sempre, però ara les coses canvien, jo canviaré i canviaran els temes d'escriptura. Però no patiu, donaré senyals de vida!!!

Gràcies a tots, i FINS AVIAT!!!

I, a 8 de setembre de 2014, soles em queda per afegir:

VISCA LA MAREDÉU DE LORETO!!!!






PD: torne a repetir, sobre allò que he escrit sobre Santa Pola, que no és una ofensa cap al poble. Me l'estime molt. Simplement, he vist coses exageradament dolentes que m'han fet vergonya, i he vist que aquesta manera de ser s'ha estés per tot arreu. No obstant, sé que hi ha gent bona, gent que sap, com jo, el que hi ha. No perdeu l'esperança. Tampoc us ofengueu. Jo sóc feliç de pertànyer a aquest poble, però no m'agrada com s'han comportat les persones aquests últims mesos. 

diumenge, 27 de juliol de 2014

Diversitat és felicitat

Mai he entés el perquè del racisme, ni de la xenofòbia, ni de l’odi cap a allò que ens és “diferent”. Mai he entés l’odi cap a una llengua que no és la pròpia, cap a una cultura que tampoc ho és, cap a persones que ens semblen diferents per raons de color, de religió, de costums… Tampoc he entés mai l’odi cap a persones de carn i ós que arriben per buscar-se la vida a casa nostra, com qualsevol de nosaltres emigra per trobar un treball a d’altres països que no són el nostre. Mai he entés els prejudicis -sobretot els negatius- per pertànyer a un país o a un altre, per creure en un Déu o en un altre, per dur una roba o una altra. Mai, mai, mai.

Què tenim de diferent, amb la resta de persones del món? Tenim un cervell més gran? Tenim més ulls? Som més simètrics? La nostra manera de veure les coses és millor que la seua? Per què? Tots tenim un cap amb dos ulls, un nas, una boca i dues orelles. Tots tenim un cos amb braços i cames -funcionen o no-. Tots tenim un cervell que pensa i un cos que actua. Quina és, doncs, la diferència? 

Ahir vaig tindre la gran oportunitat de celebrar la trobada i la unió entre dues persones de cultures diferents, de colors diferents i de vides diferents. Però, en realitat, no ho són tant. Són dues persones que s’estimen, que tenen una vida en comú, que busquen la felicitat. El color, la procedència, l’idioma, són trets secundaris. No obstant això, trets secundaris importants, que no s’han deixat de banda, que no s’han superposat els uns sobre els altres. S’han mostrat tal com són, s’han posat a la mateixa altura, i tots han volgut compartir i formar part d’ambdues cultures i costums. Hem pogut veure com un senegalés que sempre vesteix amb gorra, pantalons caiguts i sabates amples ha sigut capaç de posar-se un vestit de boda, amb el seu jupetí, els pantalons ben agarrats i sense cap complement al cap; i hem pogut veure com una jove de camp ha tingut la il·lusió de posar-se un vestit típic senegalés, una gel·laba amb les sabates típiques i entrar a la celebració amb Bob Marley com a himne. 

Aquesta és la imatge de l’exemple a seguir. Aquesta parella tampoc entén què és el racisme o la xenofòbia. No entén què és ser diferent pel color de la pell o per la cultura o religió. Aquesta parella entén d’estimar-se, entén que s’ha de compartir i que no hi ha una vida millor que l’altra, ni una manera de veure el món superior a una altra. 

Açò, senyores i senyors, és tolerància, és gaudir de la vida, és viure sense prejudicis. És la capacitat de conéixer PERSONES sense importar d’on vénen ni com vesteixen. I això és, en realitat, el que ens fa viure en pau, viure lliures i feliços.

diumenge, 22 de juny de 2014

La vida continua, o això diuen...

Hi ha una pregunta que tot estudiant es fa quan acaba els seus estudis: «I ara, què?». Sentim un buit gegant a la panxa, com si s’acabara el món, com si ens llençaren dins una gàbia plena de lleons famolencs. Deixem enrere tota una vida, tota una manera de viure i de veure el món (com la llengua mateixa).«I ara, què?».



En un quart de segle, la majoria de nosaltres l’única cosa que hem fet en la nostra vida ha sigut estudiar. Anar a escola, a l’institut, graduar-nos, estudiar una carrera, estudiar un màster. «I ara, què?». Si pràcticament no sabem fer una altra cosa! I els que s’especialitzen en una branca en concret, què fem? No hi ha oposicions, no tenim experiència d’anys i panys… En realitat, no tenim res, simplement som uns sabuts sobre certs aspectes de la vida, tan importants com són la llengua i la literatura, els trets d’una cultura en concret. Els que volen ser professors de veritat, estudiaran més i més, com de costum, i esperaran que arribe el dia que es convoquen oposicions. I els que no… «I ara, què?»

Alguns encara ni tan sols sabem què volem ser. Això sí, sabem el que NO volem. Ho tenim clar, molt clar. Tan clar, que hem acabat cansats, esgotats, aixafats… Amb una desmotivació més gran que el fracàs de màster que hem tret endavant. Desil·lusió, desencantament, pèrdua.
«I ara, què? Cap a on anem? On busquem?». Tant de bo que pagaren per absorbir llibres, per estimar les lletres, per ser curiosos i reflexius. Tant de bo…

A tots aquells que acabeu d’acabar la vostra carrera d’estudiants, que esteu perduts, que també us pregunteu «I ara, què?». A tots vosaltres, us desitge molta sort, que trobeu el que busqueu; i si no sabeu què busqueu, que ho esbrineu. Que tot arribarà, que hem d’anar amb l’optimisme a la cara i al cor. Sense presses, a poc a poc, reflexionant i redescobrint-nos, perquè al cap i a la fi, és la nostra vida, el nostre camí personal, la nostra FELICITAT.

dimecres, 23 d’abril de 2014

Des de sempre, i per a sempre: t'estime

No recorde el dia que vam contactar per primera vegada. Potser era massa xicoteta, potser no m'hi arriba la memòria. Del que estic cent per cent segura és que, des d'aquell primer moment, sabíem que estàvem fets l'un per a l'altre.

No recorde com vas aparéixer el primer dia, ni què em deies, ni què volies expressar. Segurament alguna il·lusió, alguna historieta entretinguda o com seria un món diferent al nostre. M'omplies de somnis, de diversió i entreteniment. M'ensenyaves a estimar, a comprendre, a valorar les xicotetes coses de la vida (de la meua, i de la teua).

Amb els anys vam anar creixent, junts. De vegades ens obligaven a trobar-nos, i moltes d'aquestes vegades ni tan sols m'agradaves. En alguna ocasió, fins i tot, arribàrem a ser enenmics, i potser ni et feia cas: no m'agradava com havies canviat, ni com havies arribat a mi. Segurament la pressió que d'altres posaven sobre nosaltres ens va fer distanciar-nos.

Però tornàrem a créixer, de la mà. Podia trobar-te a casa, on menys ho esperava, i omplies els meus moments de soledat i confusió, de desesperança i desànim. I com jo, tu també creixies, d'una altra manera. T'omplies més i més, et feies més gros, però no m'importava. T'estimava igual, o més, perquè em feies evadir-me del meu món durant molt més temps, una estona que podien ser dies, setmanes o mesos.

I vas continuar amb mi més profundament. Vas entrar al meu interior, em vas arribar al cor i et vaig voler conéixer en tots els sentits possibles. Vam passar quatre anys emocionants, d'estima i odi de vegades, però cada cop que ens enfrontàvem d'una manera analítica, volia saber-ne més i més. Mai no podria avorrir-te.

Ara que ja et conec com jo vull, em deixes estimar-te, fer de tu el que vull, fondre'ns en un sol cos, viure en una sola ment. I ara més que mai, sé que sempre aniràs amb mi, que mai m'abandonaràs, que vindràs a buscar-me sempre que et necessite, i quan no també. Que continuaràs mostrant-me nous móns, noves cultures, noves llengües, noves maneres d'estimar(-te). Em submergiràs en d'altres maneres de pensar, en d'altres maneres de viure i veure la realitat que ens envolta, en d'altres cossos i d'altres ulls, en d'altres cors.

Aquesta és la nostra història, estimat llibre, estimades lletres. I hui, per Sant Jordi, i pel vostre dia, vull dedicar-vos la meua estima.

Perquè sempre sereu part del que jo sóc.

Gràcies.


divendres, 28 de març de 2014

Per què vols ser professor, i d'altres preguntes redundants

Fa ara quasi mig any que vaig decidir emprendre un viatge que sabia que tindria els seus pros, però també els seus contres.

Des de ben xicoteta, sempre m’ha agradat ajudar a aquells que tenien més problemes a l’hora d’entendre conceptes o de realitzar les activitats que ens enviava el professor per a casa. De fet, ens ajudàvem entre tots: el que no entenies tu, t’ho explicava una; el que no entenia l’altra, li ho explicaves tu. La meua manera d’estudiar també tenia molt a veure amb aquesta acció: agafava els meus apunts, em tancava a la meua habitació i, dempeus, recitava oralment tot allò que havia aprés, com si tinguera algú al meu davant que ho havia de comprendre. De vegades, fins i tot, enganxava els fulls a la paret amb xinxetes, i feia les meues pissarres improvisades.


Però, després, he volgut ser de tot.
-Què vols ser?
-Periodista- vaig contestar una vegada.


-Què vols ser?
-Historiadora o geògrafa- vaig contestar-ne una altra.


-Què vols estudiar?
-El que siga, amb idiomes- vaig dir, 
alguna de les últimes vegades que em van preguntar.


De tot allò, alguna cosa quedava clara: jo era de lletres. Lletres pures i dures. Quines lletres? Això ja, és una altra història.

Finalment, vaig decidir que volia estudiar llengua. Però n’hi havia molt on triar. Hispàniques? No. Gràcies a la professora que vaig tindre durant tot el batxillerat, vaig avorrir les lletres hispàniques com si no hi haguera demà. Anglés? Massa gent, tots alhora. M’agraden els grups reduïts, familiars, cooperatius. Català? Mmm… Per què no? 

El català és una llengua que pensem que sabem, però és molt més que saber dir bon dia i bona nit. Pensem que sabem pronunciar les seues obertes i les seues esses sonores, però més tard descobrim que no són els únics fonemes diferents del castellà. I te n’adones abans de descobrir que la ll és més difícil de pronunciar que l’anglés de Liverpool.
Professora de valencià? Vaig pensar. Per què no?

Vaig patir. Moltíssim. Quan arribem a un cert nivell, no pensem que una llengua tan propera i tan familiar ens costaria tant d’assimilar i de perfeccionar. Has de submergir-te en un món medieval que et queda molt llunyà, a uns VII segles de distància, i això sense comptar amb els nostres grans trobadors. Fa una mica de por enfrontar-se amb una llengua tan antiga; més que por, vertigen. Però ho superes. I t’agrada. I en vols més. 

Els professors de la carrera, encara que no pugues ni veure algun d’ells ni en pintura, t’ensenyen a estimar el que hi ha, el que tenim, el que és nostre. Encara que hages odiat amb tota la teua ànima aquella assignatura en què havies de traduir els nostres grans clàssics, quan arribes a casa, tens curiositat per saber-ne més i més. I, al cap i a la fi, els has d’agrair que t’hagen introduït en eixe món. Però no sols en el món literari: també en la llengua, en la cultura, en la història. Estimes les peculiaritats de cada poble, les fas teues i les estudies. T’emociones quan descobreixes d’on provenen certes paraules, quan te n’adones que allò que tu dius, que sembla que està “malament dit”, és perfecte. I si ara no, almenys en l’època medieval era el més normal del món.
I del que més orgullosa estic de la meua carrera, és que no solament et fas un friki de la llengua, de la literatura i la cultura. El més important, és que aprens a formar un gran equip. Tot allò que possiblement no ens han ensenyat durant l’educació secundària, ho hem aprés en quatre anys de carrera. La solidaritat, la companyonia, el fet de fer-nos més forts enfront les adversitats, de treballar tots junts, en grup, a fer-nos una pinya. Ens han ensenyat a respectar-nos, a valorar i comprendre la diversitat, a emocionar-nos quan coneixem la gran quantitat de paraules que cada poble utilitza per a una mateixa realitat. I aprendre-les i aplicar-les quan anem a eixos pobles, i voler integrar-nos-hi. I és que, ens encanta jugar a fingir que som barcelonins, mallorquins, valencians, o qualsevol germà que presente peculiaritats diferents a les nostres. Ens emociona sentir la nostra llengua allà on insisteixen a dir que ha desaparegut, quan trobem persones majors que tenen una pronúncia i un lèxic exquisits. I ens encanta anar per ahi preguntant ‘Ei, i tu com li dius a això?’. Perquè ho estimem, i perquè tenim la necessitat de continuar sabent més coses, i fer-nos més grans, gràcies a la llengua, la literatura i la cultura.


I ara, la pregunta és: què té açò a veure amb la pregunta ‘Per què vols ser professor’? Doncs és ben fàcil. El primer objectiu a l’hora de fer una carrera com aquesta és, gairebé al 95%, la docència. No obstant això, a mesura que estudies i comences a investigar, te n’adones que no és l’única opció, que hi ha coses més enllà de fer classe a uns adolescents hormonats i desesperats per sortir al carrer i viure. I jo sóc una d’aquestes persones que volen descobrir què és el que hi ha més enllà de passar tota la vida en un centre, sent la titella del sistema educatiu, que canvia segons el desig de cada polític. Vull i necessite descobrir-ho. I si és fora d’aquestes fronteres, millor. Vull saber fins on pot arribar el català, fins on pot arribar la nostra cultura. I vull demostrar que, fora d’aquestes fronteres, l’odi cap a allò que considerem i fem nostre no existeix. I si no ens odien els de fora, per què en han d’odiar els de dins?



Per què vull ser professora?
Ara mateix, no ho sé. I potser no ho sabré
fins que no transcórrega una llarga,
llarga temporada.





PD: Aquesta pregunta té a veure amb el gran Màster de Professorat d’Educació Secundària, que ja ens han fet unes trenta vegades, i ja era l'hora d'escriure'n. Del màster, no n’he volgut parlar, perquè no en trauria res de bo, i acabaria llençant foc pels queixals. M’han llevat les poques ganes que em quedaven de ser professora d’institut. L’única cosa de la qual em puc sentir orgullosa és de la petita experiència a l’aula, i del pensament crític que estem creant al voltant de sistema educatiu. Per la resta, són diners que han anat, directament, a la brossa.