Santa Pola, vent de flors...

Hui, oficialment, ja és hivern. I jo em pregunte: on?

Tinc la sort -o la desgràcia, segons per a qui- de viure sota un microclima extraordinari. Per als seguidors no paisans, us posaré en situació.

Sóc de Santa Pola, una vila al sud del País Valencià, envoltada de ciutats clau com Elx o Alacant. Som coneguts pel peix (i la gastronomia en general), per la sal, per l'esport i pel turisme de sol i platja. Però, sobretot (i si no, pregunteu a la gran colònia estrangera), som coneguts pel clima, tan espectacular com -quasi- invariable.

A 22 de desembre de 2013, i sense caure'ns cap euret del famós i ja acabat sorteig (ni Gordo, ni flaco), tenim la magnífica temperatura de 17ºC a la una del migdia. Un sol del caralho, i ni una ràfega de vent (per ara). Cel ras. I ja tocava, després de dia i mig de pluja, que és el màxim que tindrem fins Déu sabrà quan.

Els santapolers no sabem viure sota la pluja. Ens sembla un fet gairebé insòlit. Podria comptar amb els dits d'una sola mà els dies de pluja que tenim a l'any. I potser me'n sobrarien. És per això que, en caure quatre gotes, ens tanquem a casa, baixem les persianes, i ni una ànima als carrers.

No podem. Estem acostumats al bon temps i, sobretot, al sol. Se'ns fa estrany eixir al carrer i no haver de posar-nos les ulleres de sol. M'aposte el que vulgueu que, durant l'hivern, tot santapoler mai no amaga al fons de l'armari les camisetes d'estiu (almenys la màniga curta). No ens fiem gens del temps. Sabem que un diumenge qualsevol de desembre, de gener o de febrer, eixirem a fer una volta i ens asfixiarem amb l'abric i la bufanda (i no en parle abans de desembre ni després de febrer...).

I és que, al meu poble, no fa fred: fa frescoreta. Fred fa a Castalla, a Alcoi, a Onil. Però a Santa Pola no coneixem el fred. No sabem pràcticament què és això d'estar a zero graus, i molt menys a sota zero. Ací el que ens gela i el que ens fa suar és la humitat de la mar. La nostra mar, que ens protegeix del fred i de la calor insuportables. La mar que estimem, la que ens ha dotat de personalitat, la que ens dóna treball i de menjar.

Som molt poques les viles que podem gaudir d'aquest esplèndid microclima que ens dóna la Mediterrània. I és que, Santa Pola, és el xicotet paradís de la mar.

El canvi de color del cel és cosa de la càmera!

I en arribar la nit...

Bona nit; totes ho són.

I és que, és el moment del dia que més aprofitem. Les millors coses de la vida sorgeixen de nit (i les pitjors, de vegades, també). Sentiments a flor de pell. El cap reflexiu. Un llit que ens espera atractiu. Les idees volen i revolen pel nostre cap, pensaments, reflexions, proposicions... De segur que molts poetes van escriure els seus millors versos de nit, sota la llum d'una espelma, sense cap més companyia que una ploma i un paper en blanc. I és que la nostra ment, cada nit, es això: un paper en blanc que ens demana que l'emplenem.

No us ha ocorregut alguna vegada que, en gitar-vos, us venen al cap unes idees increïbles per a eixe treball que heu de lliurar la setmana pròxima? O visualitzeu el regal perfecte que porteu dies i dies pensant, per a un aniversari molt esperat? Què heu fet, doncs? Us heu llevat del llit alguna vegada per a escriure aquestes idees en un paper? Ho admet: jo sí. Sempre em venen idees quan em gite. I acabe encenent l'ordinador, o agafant boli i paper, i escrivint tot allò que em ve al cap.

Tots hauríem de tindre en la tauleta de nit, juntament amb la lectura diària, una llibreta d'idees nocturnes. Per què no? Uns papers on solament escriguérem allò que se'ns ocorre quan ens desvetllem, quan encara no hem pogut tancar els ulls, quan la finalitat del coixí no és fer de consultor, sinó d'ajudant del nostre cervell en la construcció de pluges d'idees i mapes conceptuals. No podem deixar que aquestes idees se'ns escapen sense cap raó (perquè, d'alguna manera, han arribat a nosaltres, i no han de passar desapercebudes).

Perquè és a la nit, com ja he dit, que ocorren les millors coses. Les converses d'hores i hores amb els amics, amb una cervesa a la mà. Les lectures davant el foc, quan al carrer fa un fred que pela. Els jocs entre llençols, i la besada abans de dormir. Tantes i tantes coses que segur que se'ns escapen.

La nit és, sense cap dubte, el meu moment preferit del dia. Tanqueu els ulls, i deixeu-vos dur. Somieu.

Bona nit.

Frega que te frega, la muntanya sencera

Esteu farts d'anar sempre als mateixos llocs a conéixer gent? Cansats d'anar a bars, discoteques, esdeveniments de qualsevol tipus? Les xiques, fartes de mudar-vos, pintar-vos la cara de colors que ja ni imagineu, i entrar dins de vestits en què pensàveu que ja no hi cabríeu? Doncs bé: hui, us propose una nova manera de fer-se conéixer.

Aquesta entrada, primer de tot, va dedicada a mon tio, que em va donar aquesta brillant idea. Fa uns dies, ens vam anar a fer senderisme ací al costat, a la serra de Mariola, des de la localitat d'Agres. Vam començar a pujar costera cap amunt, una costera ampla, plena de neu, molt divertida (divertida en el fet que, amb la neu i el gel, tots vam caure, almenys, una vegada -excepte la gossa). Vam trobar algunes persones pel camí: algun hola, bon dia, d'atres aneu amb compte, que caureu!, un d'on veniu?, entre d'altres rialles i competicions per veure si avantatjàvem als qui anaven per davant. Fins ací, tot tan normal.

Però, en arribar ací...

Atenció! Açò no és Mariola!

Ja us ho avance: la muntanya és un lloc ideal per a lligar. I vosaltres pensareu: Què? Com? No... Què? Espera... Com? Què dius? Sí, ho sé, és difícil de comprendre quan anem de roba fins al coll, i semblem una ceba amb tanta capa. Despentinats, o amb barret. Amb jerseis de coll inacabable, o amb bufandes que solament deixen veure el nas i els ulls. Llavors? Deixem-ho en què no és, precisament, qüestió de vestimenta... 

Fixeu-vos bé en la imatge. Quantes persones poden cabre en eixe sender? I no vull dir en filera, sinó en un mateix punt. Efectivament: una. I amb quantes persones pots creuar-t'hi? També, efectivament: amb moltes. Ací comença la gràcia. La pregunta per a aquells que encara es pregunten com poden lligar en un sender de muntanya: amb quantes persones desconegudes us fregareu, en aquest camí tan estret, sense aquella excusa de "m'hi arrimaré a veure si cola..."? Ens en vam adonar quan, de fet, l'únic que vam fer a part de caure amb el gel, va ser fregar-nos amb gent desconeguda. [UN INCÍS: aquest fregar no té res a veure amb l'accepció que té en certs llocs en relació a 'mantenir relacions sexuals'!!! Que ja vos veig a més d'un/una emocionant-vos!]. 

Doncs sí, senyores i senyors, amb aquesta excusa no provocada coneixereu molta gent. I no haureu de dur begudes a la mà, ni fer-vos els alcohòlics. No haureu d'anar mudats com si s'acabara el món, ni mostrant-ho tot. Ni pintades com si Homer Simpson us haguera disparat amb l'escopeta maquilladora. Adéu sabates de taló. Adéu litres i litres de laca i espuma. 

Qui sap si acabareu l'ascens a la muntanya amb la persona amb qui us heu fregat. Qui sap si descendireu amb ella, si vos convidarà a un cafè, i si entrareu en calor més tard. Això, ja és cosa vostra. Jo solament us done opcions per a desfer-vos de les discoteques, els bars, els ambients excessius. I, a més, fareu esport, respirareu aire pur, i us mantindreu en forma! 

Algú s'apunta, a una excursioneta? ;)

La vida als teus ulls

De sobte, ens vam trobar. Com el raig que cau enmig la mar una nit de tempesta, sense esperar-ho. Ell s'apropava, jo el mirava.
No era normal. No era un home qualsevol. Em quedaria amb una descripció breu i contundent: era un déu grec. No tenia res a envejar a aquells prínceps perfectes que Disney s'enderia a ficar-nos al cap, aquells personatges que totes sabem que són ficticis, però que no perdem l'esperança de trobar. Tenia els ulls blaus, ni grans, ni menuts. Simplement perfectes. Eixa classe d'ulls en què ens submergiríem, i d'on mai tornaríem a eixir. Hi romandríem tota la vida, si fóra possible. Ulls que ho diuen tot. Que enamoren. Ulls que no podríem oblidar mai més: apareixen en somnis, i fins i tot quan estem despertes, inevitablement. Mai m'havia trobat amb una mirada tan penetrant, tan dolça, tan sensual. Totes les sensacions possibles, expressades en un gest tan senzill.
«Mai perdré de vista aquests ulls -em vaig dir-. Es creuaran amb els meus cada matí, cada nit, cada dia de la meua vida». I encara romanen al meu davant. No sóc persona que trenca promeses. Eixos ulls blaus, en certa mesura, ja són meus.
No em calen vistes a la mar. Enfront de tu, ja tinc tot el que paga la pena veure.

Un nou pas cap a l'extinció...

... de la nostra llengua.

Sí, estimats lectors. La nostra llengua ha encetat un nou camí cap a l'extinció, i no és broma. Canal 9 tanca, se'n va, mor (o el maten). Hem sigut molts els que l'hem criticat, els que ens n'hem queixat o, simplement, els que no l'hem sintonitzat. Però, el que Canal 9 necessitava, no era un tancament: era una renovació.

Els que entenen de llengua (i sobretot, els que entenen massa), sabem que Canal 9 (i dic Canal 9, perquè això de Nou era massa "nou", i almenys jo, encara no el situe) no casava amb el model de llengua adequat per als temps que corren. Ni casava amb la major part de la ideologia d'aquesta terra (encara que continuen guanyant els mateixos). Però, el cas, és que sempre ens hem queixat de com parlaven eixos de Canal 9. Perquè, per ells, han acceptat paraules com "vacacions" o "barco" (paraules que, des del meu punt de vista, són inacceptables, quan tenim les ja normalitzades "vacances" i "vaixell"). Ara, què direm als que ens diuen que van aprendre que "vacacions" i "barco" està mal dit? 

O, per què no, també podríem parlar-ne del model de llengua generalitzat, el del valencià central (per favor, eviteu això de "l'apitxat"). Obliden que el País Valencià som també Castelló i Alacant, fins i tot, per a les notícies (com el gran dilema del futbol, aquell que diu que solament s'hi parla del València, i obliden els altres equips, ara que hi ha un més a primera divisió). 

Però bé, malgrat tots aquests fets, malgrat el pèssim model de llengua, malgrat la dolenta política del canal (i en general, de tota RTVV), ha sigut, durant molts anys, l'única opció dels valencians de sentir la nostra llengua als mitjans de comunicació. Repetisc: L'ÚNICA. Ara, ja no tenim res. La nostra llengua desapareix d'un àmbit tan important com són els mitjans de comunicació, l'àmbit que la transmet al màxim possible de parlants i/o oients. I això ja no serà possible. Ni RTVV, ni TV3. 

És per això que he posat aquest títol: Un nou pas cap a l'extinció... de la nostra llengua.

Què vindrà després? Ens arrancaran les cordes vocals perquè deixem de parlar-la? A mi, personalment, no em sorprendria tant...

A la tardor, ni fred ni calor?

Canvi d'estació. Canvi de casa. Canvi de vida. Canvis, canvis i més canvis. 

Després d'una temporadeta sense inspiració per a tornar al bloc, això de la tardor m'ha fet compartir una nova entradeta replena de pensaments i reflexions.
No sóc gens estiuenca, gens. No m'agrada la calor, no m'agrada el sol (bé, no és que no m'agraden, però si els puc evitar, millor que millor...). De fet, als qui més molesta l'estiu, és als meus ulls. No poden amb tanta llum, i ara, amb ulleres, encara menys. I és que, se m'està fent una cara de passa, amb això d'arrugar el front... No és que estiga sempre de mala llet, però ei, si no puc obrir-los, què faig?
I ara, que ha arribat la tardor, què us diré? Poca cosa, perquè a Santa Pola, tant fa que siga estiu o tardor, fa la mateixa solana i la mateixa calor. I jo, que l'única cosa que faig és obrir l'armari i abraçar els texans, amb l'enyorança d'estacions passades i vinents... Em quede amb l'esperança que, en poc més d'un mes (espere, per favor), aniré ja amb el meu mocadoret al coll, la meua rebequeta, i alguna dessuadora en nits de canyes al carrer.
Però bé, encara que res canvie quant al clima, tots sabem que setembre sempre, sempre, ens porta coses noves. En el meu cas, unes quantes. Ara que ja sóc oficialment una filòloga ben feta, amb títol provisional i tot (ben pagat, que ací tot s'ha de pagar, encara que ja hages passat quatre anys pagant matrícules), acaba la vida d'universitària feliç amb pèrdua de temps a la gespa, per a començar una de nova, d'universitària seriosa, universitària de màster. I, per descomptat, a pagar més, per si us quedava algun dubte ;) Ara ja, abandonaré la fantàstica i reconeguda Facultat de Filosofia i Lletres per a moure'm fins a la massificada i renovada Facultat d'Educació (a veure si, des d'ací, podem posar tots de la nostra part per fer del nostre sistema educatiu un de millor, que falta ens fa...). Acaba, a més a més, tot un estiu de treball recaptador de diners que ara se'n van tots, alhora, per al xupimàster -he de donar les gràcies a tots els guiris que m'han donat propines, amb les quals he pogut eixir tot l'estiu a fer-me canyes. No sé què hauria sigut de mi, sense vosaltres.
Més canvis, com el de casa. Del jardí al solàrium. De vistes a la piscina comunitària, a vistes cap a la mar i les salines de Santa Pola. De dúplex arran de terra, a cinquè amb ascensor. El que més ho nota, és el pobre Jazz (el meu gos, ja us el presentaré), que ha passat de córrer entre les pedres del jardí, al pis per tot arreu i als plors nocturns. Però ell ja s'hi acostumarà, és valent i bon aprenent! I a la resta, ens ve de perles, que diem adéu a això de costera cap amunt, costera cap avall, escales cap amunt, escales cap avall. Això sí, personalment, el que més m'agrada...

Enamorada em té!

Deixant a banda això de les mudances (són el pitjor, no en vull cap mes), el canvi d'estació també fa possible el retorn amb algunes velles amistats -no tan velles, tot s'ha de dir-. Amistats que, per unes raons o d'unes altres, es van absentar. Ara, la frescor que encara no ha arribat, demana la calor d'aquelles persones amb qui feia temps que no comparties rialles, sopars o simples trobades per contar tot allò que ha ocorregut durant la separació involuntària. Amb eixes amistats que, tot i que potser feia més d'un any que no t'hi ajuntaves, sembla que ni tan sols haja passat un mes. Gràcies a la voluntat de tots, tot continua igual. I jo que me n'alegre!
Comptat i debatut (que ja em faig llarga), setembre i la tardor ens portaran moltes coses. Però el que no ens portarà, per ara, és la frescor. Com et trobe a faltar, estimat hivern... Fred i pluja (poca, però pa lo poc que plou, plou prou), ací us espere, ben assegudeta.

Mamoles tot!

Mamo... Què?
Eixa és la pregunta que es fan les persones que no són del meu poble. L'entrada de hui, va dedicada a Santa Pola, a tots els santapolers, i a tots els que utilitzem aquesta paraula, però sobretot a aquells que no saben què significa, que estan farts d'escoltar-la i que, per molt que intentem explicar-los-la, continuen al mateix núvol d'incertesa.

Encara que a nosaltres ens semble taaaaan normal, tant fa que els visitants siguen madrilenys, alacantins, gallecs, catalans o andalusos. Ningú no ens entén quan diem Això són mamoles o Eres un mamolós. Doncs bé, fem una xicoteta recerca, i açò és el que podem trobar de la nostra parauleta:

A) Segons la Real Academia Española:

En conclusió, res a veure amb el nostre significat. No torneu a buscar al diccionari de la RAE, perquè no volem posar la mà en cap lloc de ningú, ni neguem res, ni fem burla (bo, de vegades sí, però no en aquest sentit...).

B) Segons el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX), de Joaquim Martí Mestre:

Aquesta ja ens sona més, no?

C) I, per últim, la més interessant, que ens aporta el lingüista local Antoni Mas en "Aproximació a la variació de la parla de Santa Pola":

Doncs sí, això és. Una cosa mal feta, una cosa inservible... O, aplicat a persones, que fan les coses malament, que són uns negats. És important destacar, com fa Antoni Mas, que es tracta d'un localisme, és a dir, que solament, i sooooolament, és una paraula que diem nosaltres. Ningú més (per això, totes les cares rares). És tan pròpia de Santa Pola com la Maredéu de Lorito i el caldero. Nostre, nostre i nostre!

A més a més, també ens parla que possiblement siga una paraula que han portat els mariners des d'Andalusia. Per què?

Ací tenim La Mamola, una xicoteta localitat de la província de Granada. Conten que els nostres mariners atracaven al port d'aquesta vila, que era tan xicotet, i tan poqueta cosa, que no els servia per a molt. Trobeu, doncs, la relació entre el poble i la nostra paraula?

Posem uns quants exemples. Tots hem tingut a casa, o a ca la iaia, mamoles d'aquestes...

Mamoles

Més mamoles

Encara més

I un mamolós (o una mamolosa, eh!), fa mamoles:

Açò no serveix per a res

Tio, eres un mamolós!

Aleee, mamolosa!

Xei, això sí que és ser mamolós...

I ara, què? Els que no sou santapolers, ja no teniu cap excusa per a dir que no sabeu què significa mamola. Ara ja sou uns sabuts, i podeu usar-la sempre que vulgueu. No sigueu mamolosos, i no pleneu la casa de mamoles. No compreu mamoles als fills, ni als néts. No feu mamoles a casa, és més fàcil anar a l'IKEA. Però la paraula, digueu-la molt, que és bonica, natural i única.

To beer or not to beer. That's the question

Ara que estem en estiu, quina és la millor manera de refrescar-nos? La platja? Aigua calenta. La piscina? Aigua més calenta. El riu? Aigua massa freda. No corre l'aire, i si corre, ve de ponent. Deixem-ho estar, millor que no córrega.

Sense dubte, la millor manera per refrescar-nos durant l'estiu, és una beguda ben ben freda. Coca cola? Bah... Aigua? Massa normal... Llavors? Què prenem? La meua solució és: una bona cervesa. Estic segura que a la gran majoria ens va portar algun temps acostumar-nos a aquesta beguda. Els primers glops són difícils d'assimilar: el sabor no ens és familiar, no és com cap beguda que hem tastat anteriorment. Però observem el nostre voltant, i tothom beu cervesa: gent jove, gent major, gent més major. Tots en beuen. Per què a mi no m'entra, aquest primer glop?

I un dia, t'alces decidit. Hui m'agradarà la cervesa. I si no, serà a la força. A la de vint. O a la de mil. Fins que t'acostumes a eixe sabor i a eixa frescor que t'acompanyarà tota la vida. Passaran els estius, i fins i tot els hiverns. Serà una beguda social. Amb amics, parella, familiars; aniversaris, festes del poble, nits de tapes; a casa a soles, o amb companyia. Cervesa de marca, cervesa sense marca; cervesa de la terra, cervesa alemanya, anglesa, irlandesa. Cervesa rossa, cervesa negra; un quinto, un terç, una pinta, una canya, un pot. Tant ens farà, totes ens agradaran.

I com a espai filològic que és aquest bloc, no podia anar-me'n sense parlar de la paraula que denomina aquesta gran companya líquida. Tots sabem que la cervesa és la beguda alcohòlica que es prepara per fermentació d'ordi germinat i aromatitzat amb llúpol. Però, sabeu d'on prové?  

Segons Coromines, la paraula cervesa prové del francés cervoise, que derivaria del llatí cervisia o cerevisia que, alhora, vindria d'una arrel cèltica, amb el gal·lès cwrw i el gaèlic coirm. En aquestes llengües, tindria el mateix significat. Veiem que s'ha conservat amb el nom que van donar els celtes. Així doncs, l'arrel comuna és ben palpable: cervexa (gallec), cerveja (portugués), cerveza (castellà) i cervesa (català).

Als països eslaus d'Europa, s'usa la paraula pivo, o alguna molt pareguda. Aquesta, remet directament a 'beguda'.

Si continuem el nostre viatge cerve-filològic, apuntarem que als països nòrdics i Finlàndia, Estònia i els països bàltics, s'empra una paraula com ara olut (finlandés), alus (estonià, lituà, letó), øl (danès, noruec) o öl (suec), que provindrien de la mateixa arrel que l'anglesa ale, del finlandés i l'estonià olut.

I, com sempre, trobem els casos diferents a la resta. És l'exemple de l'euskara, que empra la paraula garagardo, l'hongarés, que diu sör, ser o serital, o el gaèlic manx, que empra lhune.

Com a mena de resum, i en honor a la nostra beguda preferida (i perquè no patiu cap problema en demanar-ne una en qualsevol racó d'Europa), us deixe amb aquest mapeta tan aclaridor. Demaneu cervesa a la nostra terra, una birra a la bella Itàlia, o una garagardoa (com m'encanta!) a cals veïns. Ah! I beveu-ne molta, molta aquest estiu!

No feu cas del cervessa amb dues -ss- que hi ha sobre la nostra terreta!

Tremolors tràgics en tren

Calfreds. Pèls de punta.
La notícia d'anit ens ha deixat a tots bocabadats. Qui anava a imaginar, durant un dia de festa, una tragèdia d'aquesta magnitud? No puc ni veure les imatges, em pose més que malalta... Pensem en les vides que han acabat, els somnis que no es faran realitat, les persones que no tornaran a veure's... Il·lusions trencades, famílies trencades, tot un món trencat, ara mateix.

M'imagine moltes històries que podrien haver sigut les dels viatgers. I m'imagine una en concret, que ens podria haver ocorregut a qualsevol de nosaltres. M'imagine una mare i una filla. La filla, jove i amb molta vida per davant, vol anar-se'n a Santiago amb uns amics, a casa d'una altra amiga, per a gaudir d'unes festes que mai ha viscut. La mare, com tota mare responsable, dubta, i decideix negar-li el viatge (que és molt jove, que li pot ocórrer qualsevol cosa, que el viatge és molt llarg, que la ciutat és molt gran...). La filla, com totes les filles del món, es queixa, s'enfada, plora, li ho demana mil vegades per favor, però la mare continua amb la negació rotunda i absoluta, sense cap possibilitat de negociar.

Però, com a filla insistent i inconformista, no descansa fins aconseguir el que vol. Al dia següent, prepara una motxilla amb un parell de drapets, el carregador del mòbil i uns auriculars. És clar, ella ja tenia els bitllets de tren comprats des de feia tres dies. Al migdia, després de dinar, s'alça de la taula, li planta cara a la mare, i li diu que se''n va, i que tant li fa si la deixa com si no. Que ella vol anar-se'n amb les amigues, que aniran a per elles l'amiga compostel·lana i la seua família, que no patiran cap problema, que el tren va directe.

I la mare, què podria dir? La filla ja ho havia dit tot. I amb mala gana, mal cos i discussions, dos besets i cop de porta. L'una, se n'anirà contenta, amb els amics que l'esperen al cantó del carrer, il·lusionats pel viatge i les noves festes que els esperen. L'altra, romandrà a casa, de mala llet, preocupada per la filla, pensant què li dirà quan hi torne dos dies després.

La resta de la història, ens la podem imaginar. Ningú no arribarà, ni a la nova ciutat, ni de tornada a casa. No hi haurà temps per a comiats. I així se'ns quedarà el cos, pensant en més de 70 històries que potser no coneixerem, però que ens podem imaginar. I una com aquesta ens podria ocórrer a qualsevol de nosaltres.

Què podem aprendre d'aquestes tragèdies? Que no hem de deixar eixir de casa les nostres filles? Que no hem d'anar en transport públic? Que mai no arribarem a crear un mitjà de transport totalment segur? No crec que hàgem d'insistir en aquestes coses. Ens juguem la vida a cada segon, tant si eixim de casa com si no, tant si anem en bus com en avió, tant si anem a soles o amb companyia. Estem contínuament exposats al risc, i això mai no ho podrem evitar. Per tant, el que podem aprendre, és que hem de viure cada segon de la nostra vida com si fóra l'últim. Hem de gaudir al màxim, gaudir dels xicotets plaers que ens donen les coses més insignificants. Hem de valorar el que tenim, lluitar per allò que volem aconseguir. Hem de deixar de protestar per tot, de viure entre problemes, de donar importància a allò que no en té cap. Valoreu, viviu, gaudiu. Perquè això ens dóna vida.



Forza Galiza. Força a tots aquells que estan patint aquesta desgràcia en primera persona. Molta força.

Nyas, coca!

Nyas: deformació vulgar de jas, forma d'imperatiu equivalent a «pren, agafa això» (que et dono). Nyas, coca!: ho diuen els infants quan peguen una bufetada; també es diu metafòricament quan hi ha algun contratemps (Val.). Es pronuncia vulgarment nyas a Val., Ontinyent, Benissa, Miramar, Bellreguard, Palmera, Monnòver i Menorca. (DCVB)


El meu iaio tenia el malnom de "Coca". A Santa Pola, el meu poble natal, s'usa molt aquesta expressió de "Nyas, coca!". És per això que he volgut iniciar el meu bloc amb aquesta entradeta tan familiar, perquè vull que també ho siga el bloc, de familiar.

Vinc d'un poble costaner, de tradició marinera, del sud del País Valencià. No diuen que el català va de Salses a Guardamar? Doncs jo sóc d'un dels llocs més pròxims a Guardamar: Santa Pola. No tenim res a envejar a la resta de pobles o ciutats costaneres taaaan i tan turístiques. Això sí, ara, la cultura de "sol i platja" s'ha transformat en les 3P: Pipes, Passeig i Platja. Ja no s'hi mouen tants diners com fa alguns anys...

Doncs bé, sóc una filòloga catalana, del sud sudíssim del País Valencià, i amb el castellà com a llengua materna. Estrany, oi? No m'hi vaig poder resistir. Volia ser diferent, volia ser l'ovella negra -o blanca-, per què no? Ma mare és catalanoparlant de naixement. El meu avi era del camp d'Elx, i la meua àvia, de l'illa de Tabarca (sí! És una espècie en perill d'extinció!), els dos perfectament catalanoparlants, amb les seues paraulotes i expressions, amb la perfecta pronunciació de la ll, que tant ens fot als estudiants de tradició castellana. Per part de pare, el meu avi també era totalment catalanoparlant, però als fills ja els van parlar en castellà. I així va ser com, entre ma mare i mon pare, es van decidir a parlar-me en castellà. El fet que aprenguera català amb facilitat va ser gràcies al carrer i a l'escola. Sembla mentida que ara lluitem tant perquè no ens sembla suficient, però per a mi ho va ser (mireu-me ara!). No obstant això, tots sabem com està el tema, i que s'ha de continuar lluitant i posant de la nostra part perquè continue avançant l'expressió i l'educació en català.

I què significa ser filòloga catalana al sud del País Valencià? Significa aconseguir moltes coses positives, però rebre'n moltes de negatives. Són moltes les lloances que he pogut rebre perquè, sent castellanoparlant, he arribat a ser filòloga catalana (lloances, com podeu imaginar, per part de les persones que són amigues de la llengua i la cultura catalanes). D'altra banda, com tothom podria esperar, arriba l'hora de les típiques preguntes i hipotètiques afirmacions: "¿Por qué filología catalana? ¿No había filología valenciana?"; "Seguro que eres del barça"; "¿Eres independentista?"; "¡Uuuuh, qué radical!"; "Eso no sirve pa' na', es una lengua muerta"; "El catalán y el valenciano no son lo mismo, el catalán no se entiende", i un llarg etcètera que, al cap i a la fi, acaben per avorrir-te. I arriba el moment que deixes de discutir, perquè te n'adones que no paga la pena.

Ací, la vida en català és prou difícil. I més quan has tingut mitja vida com a castellanoparlant, quan tothom t'ha parlat sempre en castellà. Ara em veig ofegada quan parle en català amb aquells catalanoparlants que em parlaven en castellà. No saben respondre'm en català, xe! Els costums, que no es poden canviar...

I aquesta filòloga catalana del sud sudíssim del País Valencià és una enamorada de la magnífica ciutat de Barcelona. Me'n vaig enamorar, i no puc fer res per oblidar-la. Somie que arribarà l'hora que hi aconseguiré un treball, i que els meus esforços hauran pagat la pena. I continuaré enamorada de Barcelona. Per això també he volgut fer-li un xicotet homenatge, i dedicar-li la portada del meu bloc: la façana amb un dels cal·ligrames més famosos de Salvat-Papasseit, que em va enlluernar des del moment que el vaig descobrir.

I amb aquesta entrada de presentació, inicie el meu camí com a bloguera. No sé sobre què escriuré, ni amb quina freqüència ho faré, però el que sé és que vull escriure, vull expressar-me, vull debatre i queixar-me. I sobretot, parlar de llengua i escriure en aquesta llengua tan bonica i perfeta. Perquè per a això la tenim, per a usar-la.

Mar.