dimecres, 23 de setembre del 2015

Records d'aniversari emigrant

Un any i dotze dies.

Això és el que fa que vaig deixar ma casa i vaig començar l'aventura que, fins avui, no sabia com de gran seria. Com em faria veure les coses amb un altre color. Com em canviaria personalment i com em faria madurar i estimar més del que estime.

Encara recorde com em tremolava el cos l'onze de setembre de l'any passat. Com plorava per deixar ma mare i mon pare a soles, per primera vegada. I acomiadar-me del meu gos, d'allò més complicat. Un animalet que de vegades volia assassinar per fer-me matinar cada dia, però que sense ell, encara hauria sigut una sedentària per molts anys més. Però el més dolorós, com sempre, són les llàgrimes de la mare.

-I per què te'n vas, filla? On seràs millor que a casa?
-I qui em donarà diners per a viure, mama?

No ho sabia ni jo. Perquè l'estimat tenia un bon treball, un doctorat que aconseguir, uns anys de bona vida assegurada. I jo? A l'aventura. Perquè m'apetia, perquè estava cansada de ser una cambrera a un restaurant llardós, treballant més hores que un negre, i cobrant quatre duros (com, segurament, la majoria de la gent, amb estudis o sense). I em quedava a soles, amb l'amor a l'estranger i patint amb la calor de l'agost alacantí. No hi havia millor escapatòria que la que tenia al davant.

Tot és difícil. Tot és difícil la primera vegada que deixes ta casa, la teua família, les teues amistats i els teus costums. És difícil, fins i tot, deixar de veure la mar i el sol que entra per la finestra. Eixe sol que t'il·lumina la cara, que et dóna vida i alegria. El sol que et fa gaudir una estoneta de qualsevol vesprada al carrer, al jardí, a la platja o al balcó, conversant amb qualsevol, amb una copeta de vi o una cervesa que, gota a gota, amara tota la taula.

Un tros de truita de la mare. Un gra d'arròs que se't cola per la camisa. Mullar el pa amb l'oli d'oliva que ha sobrat de l'amanida del migdia. Tu en pots dir "petits plaers de la vida", jo en podia dir "el meu dia a dia". Perquè arriba un dia en què tot s'acaba. Però també un altre en què tot pot començar.

I és per això que fa un any i dotze dies, tot va començar de nou. D'una manera diferent. I allò que començava és, precisament, el que ara no vull que acabe mai.

Ironies de la vida, oi que sí?

Santa Pola, Alacant




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada