La vida als teus ulls

De sobte, ens vam trobar. Com el raig que cau enmig la mar una nit de tempesta, sense esperar-ho. Ell s'apropava, jo el mirava.
No era normal. No era un home qualsevol. Em quedaria amb una descripció breu i contundent: era un déu grec. No tenia res a envejar a aquells prínceps perfectes que Disney s'enderia a ficar-nos al cap, aquells personatges que totes sabem que són ficticis, però que no perdem l'esperança de trobar. Tenia els ulls blaus, ni grans, ni menuts. Simplement perfectes. Eixa classe d'ulls en què ens submergiríem, i d'on mai tornaríem a eixir. Hi romandríem tota la vida, si fóra possible. Ulls que ho diuen tot. Que enamoren. Ulls que no podríem oblidar mai més: apareixen en somnis, i fins i tot quan estem despertes, inevitablement. Mai m'havia trobat amb una mirada tan penetrant, tan dolça, tan sensual. Totes les sensacions possibles, expressades en un gest tan senzill.
«Mai perdré de vista aquests ulls -em vaig dir-. Es creuaran amb els meus cada matí, cada nit, cada dia de la meua vida». I encara romanen al meu davant. No sóc persona que trenca promeses. Eixos ulls blaus, en certa mesura, ja són meus.
No em calen vistes a la mar. Enfront de tu, ja tinc tot el que paga la pena veure.