diumenge, 22 de juny de 2014

La vida continua, o això diuen...

Hi ha una pregunta que tot estudiant es fa quan acaba els seus estudis: «I ara, què?». Sentim un buit gegant a la panxa, com si s’acabara el món, com si ens llençaren dins una gàbia plena de lleons famolencs. Deixem enrere tota una vida, tota una manera de viure i de veure el món (com la llengua mateixa).«I ara, què?».



En un quart de segle, la majoria de nosaltres l’única cosa que hem fet en la nostra vida ha sigut estudiar. Anar a escola, a l’institut, graduar-nos, estudiar una carrera, estudiar un màster. «I ara, què?». Si pràcticament no sabem fer una altra cosa! I els que s’especialitzen en una branca en concret, què fem? No hi ha oposicions, no tenim experiència d’anys i panys… En realitat, no tenim res, simplement som uns sabuts sobre certs aspectes de la vida, tan importants com són la llengua i la literatura, els trets d’una cultura en concret. Els que volen ser professors de veritat, estudiaran més i més, com de costum, i esperaran que arribe el dia que es convoquen oposicions. I els que no… «I ara, què?»

Alguns encara ni tan sols sabem què volem ser. Això sí, sabem el que NO volem. Ho tenim clar, molt clar. Tan clar, que hem acabat cansats, esgotats, aixafats… Amb una desmotivació més gran que el fracàs de màster que hem tret endavant. Desil·lusió, desencantament, pèrdua.
«I ara, què? Cap a on anem? On busquem?». Tant de bo que pagaren per absorbir llibres, per estimar les lletres, per ser curiosos i reflexius. Tant de bo…

A tots aquells que acabeu d’acabar la vostra carrera d’estudiants, que esteu perduts, que també us pregunteu «I ara, què?». A tots vosaltres, us desitge molta sort, que trobeu el que busqueu; i si no sabeu què busqueu, que ho esbrineu. Que tot arribarà, que hem d’anar amb l’optimisme a la cara i al cor. Sense presses, a poc a poc, reflexionant i redescobrint-nos, perquè al cap i a la fi, és la nostra vida, el nostre camí personal, la nostra FELICITAT.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada