diumenge, 27 de juliol de 2014

Diversitat és felicitat

Mai he entés el perquè del racisme, ni de la xenofòbia, ni de l’odi cap a allò que ens és “diferent”. Mai he entés l’odi cap a una llengua que no és la pròpia, cap a una cultura que tampoc ho és, cap a persones que ens semblen diferents per raons de color, de religió, de costums… Tampoc he entés mai l’odi cap a persones de carn i ós que arriben per buscar-se la vida a casa nostra, com qualsevol de nosaltres emigra per trobar un treball a d’altres països que no són el nostre. Mai he entés els prejudicis -sobretot els negatius- per pertànyer a un país o a un altre, per creure en un Déu o en un altre, per dur una roba o una altra. Mai, mai, mai.

Què tenim de diferent, amb la resta de persones del món? Tenim un cervell més gran? Tenim més ulls? Som més simètrics? La nostra manera de veure les coses és millor que la seua? Per què? Tots tenim un cap amb dos ulls, un nas, una boca i dues orelles. Tots tenim un cos amb braços i cames -funcionen o no-. Tots tenim un cervell que pensa i un cos que actua. Quina és, doncs, la diferència? 

Ahir vaig tindre la gran oportunitat de celebrar la trobada i la unió entre dues persones de cultures diferents, de colors diferents i de vides diferents. Però, en realitat, no ho són tant. Són dues persones que s’estimen, que tenen una vida en comú, que busquen la felicitat. El color, la procedència, l’idioma, són trets secundaris. No obstant això, trets secundaris importants, que no s’han deixat de banda, que no s’han superposat els uns sobre els altres. S’han mostrat tal com són, s’han posat a la mateixa altura, i tots han volgut compartir i formar part d’ambdues cultures i costums. Hem pogut veure com un senegalés que sempre vesteix amb gorra, pantalons caiguts i sabates amples ha sigut capaç de posar-se un vestit de boda, amb el seu jupetí, els pantalons ben agarrats i sense cap complement al cap; i hem pogut veure com una jove de camp ha tingut la il·lusió de posar-se un vestit típic senegalés, una gel·laba amb les sabates típiques i entrar a la celebració amb Bob Marley com a himne. 

Aquesta és la imatge de l’exemple a seguir. Aquesta parella tampoc entén què és el racisme o la xenofòbia. No entén què és ser diferent pel color de la pell o per la cultura o religió. Aquesta parella entén d’estimar-se, entén que s’ha de compartir i que no hi ha una vida millor que l’altra, ni una manera de veure el món superior a una altra. 

Açò, senyores i senyors, és tolerància, és gaudir de la vida, és viure sense prejudicis. És la capacitat de conéixer PERSONES sense importar d’on vénen ni com vesteixen. I això és, en realitat, el que ens fa viure en pau, viure lliures i feliços.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada